Com a bon ignorant em pregunto sovint com és possible que, després de tants mil·lennis d’evolució, de civilitzacions, d’avenços materials i morals, encara hi hagi tanta gent (per dir-ho pel broc gros, recordeu que sóc un ignorant majúscul) dolenta.
L’ànima del paisatge
Lo Matarranya és punt d’acollida de gent amb sensibilitat per la bellesa i l’autenticitat. Això és una sort, perquè podem conviure amb artistes, intel·lectuals, amants de la natura i del patrimoni històric, entre molts d’altres que han decidit instal·lar-se (ocasionalment o definitiva) aquí. Des dels “anys del boom” de Calaceit fins als nostres dies, s’han restaurat cases antigues, han reviscolat molts masos i per les vores dels camins hi han florit senyals turístics de tots colors. L’arribada d’estos nous habitants ens enriqueix, atès que ens aporten altres maneres de viure i veure les coses. Fins i tot han fet que …
'Porque no me gusta'
Xerràvem al voltant d’una taula de bar d’estes coses banals i agradables que greixen les relacions humanes. Érem quatre amics d’antic i una persona que, segons em van dir, feia un parell d’anys que vivia a la comarca. Com ella parlava castellà, la conversa transcorria en eixe idioma, tot i que sovint los companys se m’adreçaven en català. En ser jo el més vell de la colla, vaig sentir-me obligat a justificar-los. “Perdona, es que se nos hace raro hablar castellano entre nosotros...”. Molt amablement em va contestar: “Tranquilos, que soy de Barcelona. Lo entiendo... ¡y lo hablo! Pero es …
De poble
Em fa l’efecte que l’expressió “de poble” ja no té el sentit pejoratiu d’abans, quan els estereotips els marcaven les astracanades de Fernando Esteso o Marianico el Corto. De tota manera, em temo que seguix havent-hi un sentiment de superioritat o, en lo millor dels casos, de paternalisme —que si fa no fa és lo mateix. És un tema de conversa recurrent entre la gent que vivim lluny de les grans ciutats. En un recent intercanvi d’idees via twitter (encetat per Félix A. Rivas @felixarrivas), vam intentar trobar una paraula que designés la discriminació del món rural respecte a l’urbà. …
Politica-ficció
Portem uns anys que la política està capgirada. Arreu del món avancen amb més o menys ímpetu opcions que jo, des de la meua ignorant candidesa, creia superades. A mi em van educar en la fe en lo progrés, no només tecnològic i material, sinó sobretot moral, que és lo més important. La meua generació i les immediatament posteriors hem crescut amb pel·lícules que blasmaven lo nazisme i enaltien les forces vencedores de la II Guerra Mundial. Ens explicaven que, gràcies a la victòria dels aliats, s’acabaven los genocidis, los camps d’extermini i tota la maldat que representaven Hitler i …
Valents o beneits
Valents o beneits... tan difícil és ser pacifista? A priori no hauria de ser-ho, atès que sembla l’actitud lògica si es vol evitar la mort i la destrucció
Zombi
Potser hi ha algú caminant per la fosca, o potser n'hi ha molts, que la fosca és ben gran. Els que caminen veuen de lluny el rectangle de llum de la meua pantalla. Ja no són tan lluny, de fet: han baixat del bosc i dels bancals segats, han creuat el barranc i són ací mateix, sota la barana, fascinats per la claror esblaimada que m'il·lumina el rostre
Odi
Sempre intento evitar la paraula que titula aquest article. Em sembla massa forta, irreversible, dolorosa. En el seu lloc hi poso animadversió, rancúnia, aversió... segurament són igualment dures, però no les trobo tan esmolades. L’odi és un sentiment que no té marxa enrere, que amarga la vida de qui l’experimenta i contamina tot el seu entorn, inclosa la persona o el col·lectiu odiats, condemnats al seu torn a odiar llur odiador. Massa sovint es transmet per via hereditària, de manera que les noves generacions persisteixen en un odi del que ja no en recorden ni el principi ni el sentit …
Donacions, impostos i preguntes sense resposta
L’altre dia em trobava explicant a la meua filla adolescent per què hi havia col·lectius que no estaven d’acord amb la generosa donació d’Amancio Ortega als hospitals. Per casa també hi ha passat l’espectre del càncer i ens és un tema sensible. Per tant, la iniciativa de l’amo d’Inditex li semblava fantàstica, i les protestes de les organitzacions sanitàries ganes de buscar tres peus al gat. Quin millor destí per als excedents econòmics de l’empresari que la compra d’aparells que ajudin a combatre el càncer? La conversa va derivar en la manera d’equilibrar les immenses diferències entre els que en …
Mons que desapareixen
A voltes penso en els mons desapareguts. No parlo de planetes engolits per forats negres, sinó de les quotidianitats aquestes que de sobte, un dia qualsevol, ja no hi són. Quan era jove em feia l’efecte que la meua realitat era la definitiva. La cultura agrària dels avis o la societat mecanitzada dels pares, per exemple, se m’apareixien com meres etapes per assolir l’estat òptim de progrés que representava la meua època. La vida, però, segueix impertorbable el seu avanç. El presents més sòlids es tornen passats obsolets, útils només per a la nostàlgia i la literatura. I arriba el …
Traduït del francès (malson ucrònic d’un no-nacionalista)
«Aviat celebrarem els dos-cents aniversari del triomf de la raó i la destrucció de l’obscurantisme. Napoleó Bonaparte va establir a la Península, igual que a la resta de l’Europa occidental, les bases del progrés que van convertir la nostra Espanya en una societat racional i moderna. I tot només a canvi d’integrar-nos dins la república de la Gran França, que, com diu la constitució, és “indivisible, laica, democràtica i social”. Quin valor té la independència si et governa un impresentable com Ferran VII, per molt espanyol que fos? És cert que la bella llengua de Cervantes ha quedat relegada a …
Ossos
Jo, com tothom, vaig tenir un avi matern i un de patern. El seu paper a la guerra civil va ser ben divers. El pare del meu pare va anar a lluitar voluntari per defensar la República. El pare de la meua mare, en canvi, no va fer la guerra.
La por
Quan va morir el dictador —al llit i amb tot ben lligat— nosaltres entràvem a l’adolescència. Espanya, malgrat l’enrenou de sabres de la transició, va començar a progressar lentament cap a les llibertats.
Falsos amics
Els xenoglosofòbics (que sovint ignoren que ho són) no entenen les llengües com una riquesa, sinó com una nosa. Uns aliats poc recomanables si el que volem és la pervivència de la nostra manera de denominar —i per tant concebre— el món.
Etimologia
L’etimologia és l’estudi de l’origen i evolució de les paraules. És una disciplina molt útil per a entendre el món que ens envolta, atès que el llenguatge és la representació de la realitat en tots els seus aspectes, des de l’objecte més banal al sentiment més complex.
Ficció?
Ja em disculparan, però no em veig amb cor d’escriure sobre res relacionat amb l’actualitat. Estic de vacances mentals —que no laborals—, desconnectat d’unes notícies cada volta més allunyades de la realitat que jo conec. Sé que els lectors d’aquest mitjà valent busquem (jo el primer) anàlisis i opinions que ens ajudin a entendre el món que ens ha tocat viure, des d’una postura lliure i compromesa amb els més desafavorits. Per això em sap greu que ensopeguin amb aquesta columneta, que, a sobre, és de les poques redactades en català —un dels dos idiomes patrimonials del nostre país, com …
Mecànica elemental
La meua incompetència per la mecànica és absoluta. Secretament, però, penso que si m’hagués hagut de guanyar la vida collant cargols o soldant cables elèctrics, ho hauria fet amb dignitat. M’ho fan sospitar els anys que vaig fer d’esmolet sota el mestratge de mon pare. (Retornar de manera duradora el tall a qualsevol estri no és una tasca senzilla.) També que, quan he tingut temps —o sigui, rarament—, he sabut sortir-me’n amb petites reparacions domèstiques. Els aparells mecànics tenen una lògica reconfortant: si tot és a lloc, ben ajustat i greixat, funcionen. Quan miro una pel·lícula ambientada en els anys …
Atrapats a la xarxa
Recordo la primera vegada que algú em va preguntar per una cosa anomenada ‘xarxes socials’. No em veig capaç d’esbrinar-ne la data, o sigui que ho deixarem en què fa uns quants anys (en tecnologia, "uns quants anys", per pocs que siguin, solen ser una eternitat). Vaig dubtar sobre el significat real del concepte. En aquella època el mitjà que coneixia per compartir continguts a Internet eren els blogs. També hi havia els xats, que veia com un recurs dels adolescents per a comunicar-se sense gastar en trucades telefòniques. Facebook i Twitter començaven a sonar com una manera nova de …
Infecció
Fa poc, en un article sobre les teories que calculen la possibilitat que hi hagi planetes habitats a la nostra galàxia, em vaig topar amb un curiós principi de la filosofia científica: el principi de mediocritat. La meua ignorància sobre el món de l’astrofísica i l’astronomia —al qual m’atanso només per pura curiositat literària— em va produir el plaer aquest que s’activa quan descobrim una obvietat. (Vet aquí un altre teorema per a enunciar: el plaer de la obvietat.) Aplicat a l’astronomia, podríem dir que és una evolució del principi copernicà, que afirma que la Terra no és el centre …
‘Enveja del tractor’
"Lo pagès il·lustrat" era el model masculí que ho petava entre algunes de les meues amigues de joventut (parlo de la segona meitat dels 80). Si havies crescut en un poble i estudiaves gràcies als bancals d’oliveres o el ramat d’ovelles de la família, tenies tots els números per ser el més desitjat.
Una història de banderes
És temps de banderes. Vaig per Alcanyís i n’hi ha unes quantes, Saragossa n’és ple, i quan vaig cap a llevant, molts pobles de Catalunya en llueixen en rotondes i balcons. La bandera és un símbol que aixopluga un col·lectiu de persones unides per una qüestió legal, de sentiments, per interessos, per territori... o per tot plegat alhora. Per entendre aquest esclat banderer, he volgut fer una mica de memòria sobre la història de l’Espanya que jo he viscut; un resum fruit de la meua experiència personal i sense cap pretensió d’objectivitat ni, déu me’n guard, d’exactitud. Un cop mort …
Desintegracions
Fa poc vaig assistir a la taula rodona “Dones enfront de la despoblació” que es va celebrar al nostre poble —Torredarques, 81 habitants— organitzada pel consell comarcal del Matarranya
Tapar-se el cap, no el cervell
Com a pare de dues filles, fa temps que tinc curiositat per esbrinar per què tantes dones musulmanes que viuen aquí es cobreixen amb el hijab, mentre els homes van vestits a la manera occidental
Els meus amics catalans
No m’agrada parlar de la política catalana per diverses raons. Els meus anys barcelonins ja són molt lluny i el país d’ara té poc a veure amb el de fa un quart de segle. A més, la meua perspectiva està distorsionada per afectes i desafectes, per la qual cosa no em sento autoritzat a opinar-ne fora del meu cercle d’amistats. En vista de l’estat de les coses, però, m’abelleix de reflexionar-hi a partir de les converses que he anat mantenint amb amics i familiars que viuen a Catalunya. Per a mi són una font més fiable que el que expliquen …
Esclops i sabates
Fa uns dies, vam reunir un grapat d’antics masovers del terme de Torredarques per a què ens expliquessin els jocs i comèdies que es representaven als bureos. Vaig xalar de valent tot escoltant el català tan ric que empraven.
Vida extraterrestre (entre Lapònia i la Toscana)
Sembla que un satèl·lit de Saturn, Enceladus, reuneix les condicions per a albergar alguna forma de vida. Cada volta que llegeixo una notícia com aquesta, s’apodera de mi un engrescament insòlit.
Somnis obscens
No sé a casa vostra, però a la nostra, per Nadal, s’acumulen com per art de màgia un feix de participacions de loteria. Fins i tot, entre les butlletes multicolors, hi treu el nas algun dècim autèntic, comprat sense vergonya en una administració oficial.