CARLES TERÈS

CARLES TERÈS

Alcanyís. Dissenyador gràfic d’ofici, columnista per expansió i escriptor per vocació. Franjolí de pàtria (pares), fília (filles) i estatge.

La dimensió coneguda

Tot passejant per Gratallops vaig veure, en un banc cobert de pinassa, tres o quatre llibres aparentment abandonats. Escampats entre les fulles seques hi havia alguns plecs que s’havien després d’un dels volums, fet malbé potser per la intempèrie o per la descurança de l’anterior propietari. Fulls morts entre fulles mortes. Se’m va encendre el llumet i vaig capir que em trobava davant un punt de bookcrossing. M’hi vaig asseure, no en va els llibres tenen sobre mi un poder d’atracció irresistible. Lo déu dels lletraferits em va somriure perquè un d’ells era Mites, llegendes, creences, de l’escriptor i periodista …

Invasions roca

Entranyablement inútils

Als nostres pobles, quan volem saber quina llengua parla una persona que no coneixem, preguntem «Eixa parla com natres o és castellana?». Ho diem amb naturalitat, sense ni plantejar-nos la procedència geogràfica de la nouvinguda, que segurament serà aragonesa com natres, catalana o valenciana. Senzillament diem que «és castellana» per l’idioma que parla, sense cap altra connotació. Això ho va comprovar l’amic Pietro Cucalón en lo seu primer destí com a mestre a un poble de l’Aragó catalanoparlant, Faió. Un dia, va demanar als seus alumnes que li parlaren en català perquè volia aprendre’l. Un dels alumnes li va dir: …

Invasions roca

Actualitzacions

Ens hem avesat a viure al ritme de les actualitzacions. Cada matí, en engegar el mòbil, hi ha una xifra dins una bombolla roja que m’indica que és hora d’actualitzar algunes aplicacions. I així fins que arriba un punt en què el dispositiu ja no n’admet de noves, a no ser que actualitze també el sistema operatiu, que ve a ser l’ànima de l’aparell. Detesto aquesta esclavitud. De fet, ja fa més d’un any que vaig dir prou. Instal·lar-li un sistema operatiu massa avançat és com si a una persona de 60 anys li fas fer un esforç indicat per …

Invasions roca

L’os i la roca

De menut, quan la meua font d’informació principal eren los tebeos, estava convençut que l’aliment exclusiu dels gossos eren els ossos; com més pelats, millor. Per això, un dia que mon pare li va donar un tros de carn nerviüda al gos d’uns amics, el vaig advertir: «No, papa, carn no; li has de donar ossos!». Mon pare va riure per davall del nas i em va dir que menjaven ossos perquè no podien haver carn. Des d’aleshores, sempre que veia en Milú o l’Idèfix somniar amb un enorme fèmur blanc com la calç, em sentia estafat. No cal dir …

Invasions roca

Long may you run

La carretera d’Alcanyís a Torredarques s’ha convertit, després de dos dècades d’obres intermitents, en un trajecte de conducció plaent. Especialment a partir de la Vall de Lluna (Valdeluna, segons la irrespectuosa retolació), que és lo darrer tram finalitzat. Massa sovint em toca de fer el viatge amb pressa, però de tant en tant passa que no em cal ser a casa una hora concreta, ni estic afamat ni massa cansat per desitjar arribar-hi el més aviat possible. És com a mi m’agrada conduir, amb lo motor al trot tranquil, conscient del paisatge que travesso. Passades les Ventes de Valldalgorfa, los …

Invasions roca

Moixons

La meua feina és molt sedentària. Sedentària i solitària. Em llevo ben de matinet i surto a trotar una mica per les pistes de prop de casa. Encara és fosc, i rarament (per no dir mai) em trobo ningú. Després d’estiraments i dutxa, em faig un bon esmorzar. I cap a la feina, de la qual me’n separen unes poques passes. M’assec davant l’ordinador i reviso les tasques prioritàries del dia. I ja no hi ha res més en tota la jornada, només feina, trucades de feina, missatges de feina. Però vet aquí que hi ha els pardals, que acudeixen …

Entre la sostenibilitat i la paret

Els que paren la mà, ja els coneixeu: grans empresaris que tan prompte et fan un AVE sense passatgers com t’instal·len una plataforma que provoca terratrèmols, que s’ha de desmantellar i que acabem pagant entre tots.

Invasions roca

Vell

La felicitat és cosa estranya. Sovint passa que quan la gaudim, no en som conscients. És allò que diu el tòpic referit a la salut, que te n’adones que la tenies quan l’has perduda. De felicitats n’hi ha d’infinites maneres; tantes com persones i circumstàncies. Hi ha, per exemple, les esclatants de quan som jóvens, car tot és nou i cada descobriment enlluernador. Amb lo vostre permís, us parlaré d’una de molt menuda, de molt prosaica si voleu, però que m’estimo molt. Arribo al poble i, amb l’excusa que haig d’anar a buscar llenya per encendre el foc, em poso …

Invasions roca

Muts i a la gàbia

Continuo capficat en trobar l’origen de la paraula que, segons alguns, denomina el meu idioma, és a dir «chapurriau» (ho escric amb grafia castellana perquè és es veu que és com cal fer-ho). En algun article anterior ja ho he indagat des de l’òptica de l’etimologia, que és inapel·lable, però com que ningú no em llegeix (potser perquè escric en «chapurriau» en comptes de castellà, que és el que ha de fer un bon chapurriauparlant), no n’he obtingut resposta. Així doncs, m’he permès de molestar un parell de lingüistes eminents per a què m’expliquin d’on trauen les llengües la seua …

Invasions roca

L’èpica de l’opulència

Aquests dies s’anuncia per la ràdio un mòbil d’imminent aparició. La publicitat se centra en la càmera que incorpora, que permet capturar imatges i vídeos d’una qualitat (diuen) mai vista. La falca és enginyosa: uns personatges es plantegen de repetir llur casament, un viatge caríssim o fins i tot tindre una altra criatura només per poder-ho enregistrar amb el nou dispositiu. L’eslògan diu que tot el que facis a partir del moment que posseeixis el mòbil serà èpic. Es veu que, des que som usuaris de les xarxes socials, no en tenim prou amb fotos entranyables, boniques o evocadores. Ara …

Invasions roca

Veus

Hem tornat del poble amb un sol radiant. Sol d’hivern, però, que t’escalfa si t’hi exposes i et gela si te n’apartes. Hem dinat tard i, en acabar, hem vist la boira com s’enfilava per les ribes del Guadalop. Després de preparar el cafè, una gasa grisa ja havia esborrat el paisatge. He seguit amb la lectura del manuscrit del meu tiet Ramon (1927-2015) titulat Recuerdos..., unes memòries personals que abracen des de la primera infantesa fins a la mort de mon iaio el juliol de 1974. A través dels ulls del tiet, m’he passejat per la Barcelona republicana i …

Invasions roca

Invasions

"Ep! Que ja han tocat les 8!" M’apresso a prémer la icona de l’emissora on, tots els feiners a aquesta hora exacta, la locutora fa el seu editorial. Massa tard. L’app s’inicia en pocs instants, però en comptes de la veu esperada, apareix una falca que se’m menja els primers vint segons de l’editorial, que rarament supera els dos minuts de durada. Puc recuperar-la en podcast, ja ho sé, però no és el mateix: l’hora de sentir-la és just ara, abans d’iniciar la jornada laboral. Aquest fet, aparentment banal, em fa qüestionar l’efectivitat que pot tenir aquesta mena d’intrusió. Els …

Lo batec dels arbres

Los arbres formen part de la meua vida. Hi penso mentre vagarejo pel barranc del Toll d’en Vinya. És l’hora darrera de llum del darrer dia d’octubre. La tardor m’és l’estació preferida, potser perquè hi vaig néixer, potser perquè desapareix, per fi, la cridòria de l’estiu. O tal volta perquè el sol ja no s’enfila tan amunt, i les coses apareixen bellament il·luminades. Hi ha els bolets, és cert, que si me’ls trobo em faig content, però que només són l’excusa per anar bosc endins, sense pressa ni destí, l’ull amarat de detalls —invisibles per al caminant que sap on …

La Terra és plana (ho sap tothom)

Tenim constància que, al segle VI a. C., la filosofia grega ja considerava que la Terra era esfèrica, i és al segle III a. C. quan l’astronomia hel·lenística ho establix com un fet incontrovertible. Tot i això, encara avui dia hi ha un nodrit grup de persones que estan convençuts que la Terra és un disc que sura al centre de l’univers. A YouTube, per exemple, hi podeu trobar un munt de vídeos que ho «demostren»; vídeos amb milers de seguidors. Estes teories provenen d’una concepció radicalment antropocèntrica de l’univers, on l’ésser humà és l’única mesura de totes les coses. …

Humans

Mama, los negres som humans? —ens va preguntar la menuda amb la ingenuïtat dels sis anyets que aleshores tenia. La mama i lo papa mos vam quedar de pasta de moniato. —Cooom??? —És que lo ‘X’ m’ha dit que “los negros no son humanos”. Lo ‘X’ era un company d’escola de la mateixa edat. Ni ens va passar pel cap que hi hagués cap malícia en aquella afirmació tan bèstia. Per a aquelles criatures, la paraula ‘humans’ encara no tenia un significat clar, i menys encara en aquell context. El problema no era el xiquet, sinó d’on havia tret la …

El

El circ dels opinadors

Tinc una carpeta plena d’inicis d’articles que mai no acabaré. Potser d’algun en podré aprofitar alguna idea, però es poden comptar amb los dits d’una mà. Tinc també, en un altre lloc, petites notes sobre instants que han pres forma de paraula, breus apunts que m’han vingut al cap —o al cor— quan los neurotransmissors han anat més de pressa que el pensament racional. D’estos esbossos sí que alguna volta n’he extret petroli articular —combustible per a fer articles— que ha cristal·litzat en una columneta tolerable. Avui hi pensava i m’he preguntat el perquè. Deu ser que no em veig …

llenguatge

El llenguatge oblidat de l’espurna

La nostra filla menuda aviat en farà 18. Quan la vam anar a buscar a Addis Abeba tenia cinc anyets i xerrava pels descosits amb una cantarella que ens era incomprensible, malgrat el vocabulari bàsic que dúiem a la maleta. La vam enregistrar perquè estàvem segurs que de gran li faria gràcia de sentir-se. Ho vam fer també perquè els amics Artur i Sigrid ens van advertir que, a’n estes edats, les llengües s’aprenen a la mateixa velocitat que s’obliden. Efectivament, al poc temps de ser amb nosaltres, la xiqueta ja xapurrejava lo nostre català de manera que es feia …

Dies estranys

Tot passarà, diuen. El nostre enclaustrament recuperarà la dimensió voluntària d’habitud. La família, els amics, els camins de Torredarques i el maset de Queretes són allà al defora, esperant. En el moment de començar aquesta columna, porto més de tres setmanes de confinament. He d’admetre que la meua rutina no s’ha vist tan alterada com la d’altres persones, ja que la meua companya de vida i jo treballem plegats des de fa més d’un quart de segle. Estem, per tant, avesats a conviure totes les hores del dia i de la nit. Pel que fa a l’espai, els nostres àmbits …

Selecció natural

Com a bon ignorant em pregunto sovint com és possible que, després de tants mil·lennis d’evolució, de civilitzacions, d’avenços materials i morals, encara hi hagi tanta gent (per dir-ho pel broc gros, recordeu que sóc un ignorant majúscul) dolenta.

L’ànima del paisatge

Lo Matarranya és punt d’acollida de gent amb sensibilitat per la bellesa i l’autenticitat. Això és una sort, perquè podem conviure amb artistes, intel·lectuals, amants de la natura i del patrimoni històric, entre molts d’altres que han decidit instal·lar-se (ocasionalment o definitiva) aquí. Des dels “anys del boom” de Calaceit fins als nostres dies, s’han restaurat cases antigues, han reviscolat molts masos i per les vores dels camins hi han florit senyals turístics de tots colors. L’arribada d’estos nous habitants ens enriqueix, atès que ens aporten altres maneres de viure i veure les coses. Fins i tot han fet que …

'Porque no me gusta'

Xerràvem al voltant d’una taula de bar d’estes coses banals i agradables que greixen les relacions humanes. Érem quatre amics d’antic i una persona que, segons em van dir, feia un parell d’anys que vivia a la comarca. Com ella parlava castellà, la conversa transcorria en eixe idioma, tot i que sovint los companys se m’adreçaven en català. En ser jo el més vell de la colla, vaig sentir-me obligat a justificar-los. “Perdona, es que se nos hace raro hablar castellano entre nosotros...”. Molt amablement em va contestar: “Tranquilos, que soy de Barcelona. Lo entiendo... ¡y lo hablo! Pero es …

De poble

De poble

Em fa l’efecte que l’expressió “de poble” ja no té el sentit pejoratiu d’abans, quan els estereotips els marcaven les astracanades de Fernando Esteso o Marianico el Corto. De tota manera, em temo que seguix havent-hi un sentiment de superioritat o, en lo millor dels casos, de paternalisme —que si fa no fa és lo mateix. És un tema de conversa recurrent entre la gent que vivim lluny de les grans ciutats. En un recent intercanvi d’idees via twitter (encetat per Félix A. Rivas @felixarrivas), vam intentar trobar una paraula que designés la discriminació del món rural respecte a l’urbà. …

Politica-ficció

Politica-ficció

Portem uns anys que la política està capgirada. Arreu del món avancen amb més o menys ímpetu opcions que jo, des de la meua ignorant candidesa, creia superades. A mi em van educar en la fe en lo progrés, no només tecnològic i material, sinó sobretot moral, que és lo més important. La meua generació i les immediatament posteriors hem crescut amb pel·lícules que blasmaven lo nazisme i enaltien les forces vencedores de la II Guerra Mundial. Ens explicaven que, gràcies a la victòria dels aliats, s’acabaven los genocidis, los camps d’extermini i tota la maldat que representaven Hitler i …

Valents o beneits

Valents o beneits

Valents o beneits... tan difícil és ser pacifista? A priori no hauria de ser-ho, atès que sembla l’actitud lògica si es vol evitar la mort i la destrucció

Zombi

Potser hi ha algú caminant per la fosca, o potser n'hi ha molts, que la fosca és ben gran. Els que caminen veuen de lluny el rectangle de llum de la meua pantalla. Ja no són tan lluny, de fet: han baixat del bosc i dels bancals segats, han creuat el barranc i són ací mateix, sota la barana, fascinats per la claror esblaimada que m'il·lumina el rostre

Odi

Sempre intento evitar la paraula que titula aquest article. Em sembla massa forta, irreversible, dolorosa. En el seu lloc hi poso animadversió, rancúnia, aversió... segurament són igualment dures, però no les trobo tan esmolades. L’odi és un sentiment que no té marxa enrere, que amarga la vida de qui l’experimenta i contamina tot el seu entorn, inclosa la persona o el col·lectiu odiats, condemnats al seu torn a odiar llur odiador. Massa sovint es transmet per via hereditària, de manera que les noves generacions persisteixen en un odi del que ja no en recorden ni el principi ni el sentit …

Donacions, impostos i preguntes sense resposta

L’altre dia em trobava explicant a la meua filla adolescent per què hi havia col·lectius que no estaven d’acord amb la generosa donació d’Amancio Ortega als hospitals. Per casa també hi ha passat l’espectre del càncer i ens és un tema sensible. Per tant, la iniciativa de l’amo d’Inditex li semblava fantàstica, i les protestes de les organitzacions sanitàries ganes de buscar tres peus al gat. Quin millor destí per als excedents econòmics de l’empresari que la compra d’aparells que ajudin a combatre el càncer? La conversa va derivar en la manera d’equilibrar les immenses diferències entre els que en …

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de nuestra política de cookies, pincha el enlace para más información.

ACEPTAR
Aviso de cookies