CARLES TERÈS

CARLES TERÈS

Alcanyís. Dissenyador gràfic d’ofici, columnista per expansió i escriptor per vocació. Franjolí de pàtria (pares), fília (filles) i estatge.
Invasions roca

Ara que ve el fred

Ara que ve el fred, les criatures vegetals semblen aclucar els sentits i retirar-se al seu dedins de saba i fibres. Els animals hi són, però d’alguna manera respecten aquest recolliment. Així és com el silenci s’apodera del paisatge, sobretot a les nits, les nits sense grills. Per això provo d’evitar el terrabastall que emeten els opinadors d’estofa espúria a través dels canals electrònics i hertzians. Em perjudica la salut comprovar el creixement sense aturador dels corrents polítics que fomenten els instints més bruts i egoistes de l’espècie humana. Han desvinculat la paraula ‘llibertat’ de la fraternitat i la igualtat …

Invasions roca

Lo he intentado

En veure l’agonia de la nostra llengua, lo dia de Sant Bernat vaig prendre la decisió de parlar castellà amb tothom. Ho vaig afrontar com una mena d’eutanàsia lingüística, atès que la llei del mateix nom ja era vigent i ningú no em podria denunciar a l’autoritat competent. Malgrat que els primers anys de la meua vida van transcórrer en un barri molt castellanitzat i sota el plom del franquisme, als pares no se’ls va acudir altra cosa que parlar-me en lo català que havien dut d’Aragó. Els perdono perquè sé del cert que ho van fer amb la millor …

Invasions roca

Llençols i navalles

No sé com és, però els llençols que ixen a les sèries són d’allò més glamurosos; tant hi fa si l’escena de llit és en una mansió de Beberly Hills com si passa en un apartamentet d’estudiants. Confesso que quan ho veig m’agafen ganes de tindre’n uns d’iguals, de colors matisats i tacte sedós. Els que hi ha a casa, però, són dels de cotó blanc de tota la vida. Deuen ser bons, perquè són més vells que jo i no hi ha manera que es facin malbé. Tenen, això sí, la suavitat maternal de la roba vella. Ho són …

Invasions roca

‘Ok Boomer’

Acabo de rentar els plats. Al defora, la lluna minvant navega, calmosa, entre els estels de finals de maig. Dins de casa la llum és tènue, la justa per veure que el parament de cuina ha quedat ben net i polit. El mòbil, connectat a l’equip de música, va desgranant aleatòriament les cançons que té emmagatzemades en algun racó de la seua entranya. N’hi ha més de mil, crec, i entre totes configuren la meua història interior. Cadascuna em reviu una època de la meua vida. Vet aquí que sona ‘Welcome to the Machine’, de l’LP dels Pink Floyd Wish …

Invasions roca

Les pedres, les coses, nosaltres

L’hivern ha buidat de llenya el corralàs. Era llenya molt vella, emmagatzemada amb cura pels tios Josefa i Ramonet fa tres o quatre dècades. Sense les branques ni els troncs, han quedat al descobert les restes d’unes gàbies per als conills i una diversitat de ferraments, arreus i estris per a les moltes faenes del camp i el bosc. Un parell d’aladres de ferro, una dalla, falçs, aixols i dalls d’escorçar, vencills, destrals, ferradures, mànecs... tot rosegat pel rovell, pel corc o l’animàlia. Malgrat el deteriorament, los objectes mantenen la dignitat que els van conferir les mans que els feren …

Invasions roca

L’amic i la democràcia

Vaig tindre un molt bon amic que era comunista, dels de pedra picada. Parlo en passat perquè va morir, com se sol dir, a la flor de la vida ara fa disset anys. Son pare ja havia estat militant del PSUC, detingut pels nazis a la II Guerra Mundial i empresonat pel franquisme entre 1949 i 1959. La ideologia, doncs, l’havia mamada a casa. Quan érem uns barbamecs que fèiem BUP i COU, debatíem llargament de camí cap a casa: que si la lluita de classes, que si l’alliberament nacional, que si la URSS, que si la religió... Argumentalment jo …

Invasions roca

Un llibre obert (que cal llegir)

Hem enviat per fi a la Comissió Assessora de Toponímia d’Aragó el llistat dels topònims de Torredarques que hem anat arreplegant estos anys. N’hi ha prop de 250. Encara ens en queden molts, ho sabem, però també sabem que si a les properes eleccions guanyessin los que no estimen les llengües patrimonials aragoneses, tota esta feinada aniria a parar als calaixos de l’oblit (si no directament a la destructora de documents). La toponímia és molt més que el nom propi de llocs i accidents orogràfics. És un llibre on se’ns explica la història (i les històries) de la terra i …

Invasions roca

La dimensió coneguda

Tot passejant per Gratallops vaig veure, en un banc cobert de pinassa, tres o quatre llibres aparentment abandonats. Escampats entre les fulles seques hi havia alguns plecs que s’havien després d’un dels volums, fet malbé potser per la intempèrie o per la descurança de l’anterior propietari. Fulls morts entre fulles mortes. Se’m va encendre el llumet i vaig capir que em trobava davant un punt de bookcrossing. M’hi vaig asseure, no en va els llibres tenen sobre mi un poder d’atracció irresistible. Lo déu dels lletraferits em va somriure perquè un d’ells era Mites, llegendes, creences, de l’escriptor i periodista …

Invasions roca

Entranyablement inútils

Als nostres pobles, quan volem saber quina llengua parla una persona que no coneixem, preguntem «Eixa parla com natres o és castellana?». Ho diem amb naturalitat, sense ni plantejar-nos la procedència geogràfica de la nouvinguda, que segurament serà aragonesa com natres, catalana o valenciana. Senzillament diem que «és castellana» per l’idioma que parla, sense cap altra connotació. Això ho va comprovar l’amic Pietro Cucalón en lo seu primer destí com a mestre a un poble de l’Aragó catalanoparlant, Faió. Un dia, va demanar als seus alumnes que li parlaren en català perquè volia aprendre’l. Un dels alumnes li va dir: …

Invasions roca

Actualitzacions

Ens hem avesat a viure al ritme de les actualitzacions. Cada matí, en engegar el mòbil, hi ha una xifra dins una bombolla roja que m’indica que és hora d’actualitzar algunes aplicacions. I així fins que arriba un punt en què el dispositiu ja no n’admet de noves, a no ser que actualitze també el sistema operatiu, que ve a ser l’ànima de l’aparell. Detesto aquesta esclavitud. De fet, ja fa més d’un any que vaig dir prou. Instal·lar-li un sistema operatiu massa avançat és com si a una persona de 60 anys li fas fer un esforç indicat per …

Invasions roca

L’os i la roca

De menut, quan la meua font d’informació principal eren los tebeos, estava convençut que l’aliment exclusiu dels gossos eren els ossos; com més pelats, millor. Per això, un dia que mon pare li va donar un tros de carn nerviüda al gos d’uns amics, el vaig advertir: «No, papa, carn no; li has de donar ossos!». Mon pare va riure per davall del nas i em va dir que menjaven ossos perquè no podien haver carn. Des d’aleshores, sempre que veia en Milú o l’Idèfix somniar amb un enorme fèmur blanc com la calç, em sentia estafat. No cal dir …

Invasions roca

Long may you run

La carretera d’Alcanyís a Torredarques s’ha convertit, després de dos dècades d’obres intermitents, en un trajecte de conducció plaent. Especialment a partir de la Vall de Lluna (Valdeluna, segons la irrespectuosa retolació), que és lo darrer tram finalitzat. Massa sovint em toca de fer el viatge amb pressa, però de tant en tant passa que no em cal ser a casa una hora concreta, ni estic afamat ni massa cansat per desitjar arribar-hi el més aviat possible. És com a mi m’agrada conduir, amb lo motor al trot tranquil, conscient del paisatge que travesso. Passades les Ventes de Valldalgorfa, los …

Invasions roca

Moixons

La meua feina és molt sedentària. Sedentària i solitària. Em llevo ben de matinet i surto a trotar una mica per les pistes de prop de casa. Encara és fosc, i rarament (per no dir mai) em trobo ningú. Després d’estiraments i dutxa, em faig un bon esmorzar. I cap a la feina, de la qual me’n separen unes poques passes. M’assec davant l’ordinador i reviso les tasques prioritàries del dia. I ja no hi ha res més en tota la jornada, només feina, trucades de feina, missatges de feina. Però vet aquí que hi ha els pardals, que acudeixen …

Entre la sostenibilitat i la paret

Els que paren la mà, ja els coneixeu: grans empresaris que tan prompte et fan un AVE sense passatgers com t’instal·len una plataforma que provoca terratrèmols, que s’ha de desmantellar i que acabem pagant entre tots.

Invasions roca

Vell

La felicitat és cosa estranya. Sovint passa que quan la gaudim, no en som conscients. És allò que diu el tòpic referit a la salut, que te n’adones que la tenies quan l’has perduda. De felicitats n’hi ha d’infinites maneres; tantes com persones i circumstàncies. Hi ha, per exemple, les esclatants de quan som jóvens, car tot és nou i cada descobriment enlluernador. Amb lo vostre permís, us parlaré d’una de molt menuda, de molt prosaica si voleu, però que m’estimo molt. Arribo al poble i, amb l’excusa que haig d’anar a buscar llenya per encendre el foc, em poso …

Invasions roca

Muts i a la gàbia

Continuo capficat en trobar l’origen de la paraula que, segons alguns, denomina el meu idioma, és a dir «chapurriau» (ho escric amb grafia castellana perquè és es veu que és com cal fer-ho). En algun article anterior ja ho he indagat des de l’òptica de l’etimologia, que és inapel·lable, però com que ningú no em llegeix (potser perquè escric en «chapurriau» en comptes de castellà, que és el que ha de fer un bon chapurriauparlant), no n’he obtingut resposta. Així doncs, m’he permès de molestar un parell de lingüistes eminents per a què m’expliquin d’on trauen les llengües la seua …

Invasions roca

L’èpica de l’opulència

Aquests dies s’anuncia per la ràdio un mòbil d’imminent aparició. La publicitat se centra en la càmera que incorpora, que permet capturar imatges i vídeos d’una qualitat (diuen) mai vista. La falca és enginyosa: uns personatges es plantegen de repetir llur casament, un viatge caríssim o fins i tot tindre una altra criatura només per poder-ho enregistrar amb el nou dispositiu. L’eslògan diu que tot el que facis a partir del moment que posseeixis el mòbil serà èpic. Es veu que, des que som usuaris de les xarxes socials, no en tenim prou amb fotos entranyables, boniques o evocadores. Ara …

Invasions roca

Veus

Hem tornat del poble amb un sol radiant. Sol d’hivern, però, que t’escalfa si t’hi exposes i et gela si te n’apartes. Hem dinat tard i, en acabar, hem vist la boira com s’enfilava per les ribes del Guadalop. Després de preparar el cafè, una gasa grisa ja havia esborrat el paisatge. He seguit amb la lectura del manuscrit del meu tiet Ramon (1927-2015) titulat Recuerdos..., unes memòries personals que abracen des de la primera infantesa fins a la mort de mon iaio el juliol de 1974. A través dels ulls del tiet, m’he passejat per la Barcelona republicana i …

Invasions roca

Invasions

"Ep! Que ja han tocat les 8!" M’apresso a prémer la icona de l’emissora on, tots els feiners a aquesta hora exacta, la locutora fa el seu editorial. Massa tard. L’app s’inicia en pocs instants, però en comptes de la veu esperada, apareix una falca que se’m menja els primers vint segons de l’editorial, que rarament supera els dos minuts de durada. Puc recuperar-la en podcast, ja ho sé, però no és el mateix: l’hora de sentir-la és just ara, abans d’iniciar la jornada laboral. Aquest fet, aparentment banal, em fa qüestionar l’efectivitat que pot tenir aquesta mena d’intrusió. Els …

Lo batec dels arbres

Los arbres formen part de la meua vida. Hi penso mentre vagarejo pel barranc del Toll d’en Vinya. És l’hora darrera de llum del darrer dia d’octubre. La tardor m’és l’estació preferida, potser perquè hi vaig néixer, potser perquè desapareix, per fi, la cridòria de l’estiu. O tal volta perquè el sol ja no s’enfila tan amunt, i les coses apareixen bellament il·luminades. Hi ha els bolets, és cert, que si me’ls trobo em faig content, però que només són l’excusa per anar bosc endins, sense pressa ni destí, l’ull amarat de detalls —invisibles per al caminant que sap on …

La Terra és plana (ho sap tothom)

Tenim constància que, al segle VI a. C., la filosofia grega ja considerava que la Terra era esfèrica, i és al segle III a. C. quan l’astronomia hel·lenística ho establix com un fet incontrovertible. Tot i això, encara avui dia hi ha un nodrit grup de persones que estan convençuts que la Terra és un disc que sura al centre de l’univers. A YouTube, per exemple, hi podeu trobar un munt de vídeos que ho «demostren»; vídeos amb milers de seguidors. Estes teories provenen d’una concepció radicalment antropocèntrica de l’univers, on l’ésser humà és l’única mesura de totes les coses. …

Humans

Mama, los negres som humans? —ens va preguntar la menuda amb la ingenuïtat dels sis anyets que aleshores tenia. La mama i lo papa mos vam quedar de pasta de moniato. —Cooom??? —És que lo ‘X’ m’ha dit que “los negros no son humanos”. Lo ‘X’ era un company d’escola de la mateixa edat. Ni ens va passar pel cap que hi hagués cap malícia en aquella afirmació tan bèstia. Per a aquelles criatures, la paraula ‘humans’ encara no tenia un significat clar, i menys encara en aquell context. El problema no era el xiquet, sinó d’on havia tret la …

El

El circ dels opinadors

Tinc una carpeta plena d’inicis d’articles que mai no acabaré. Potser d’algun en podré aprofitar alguna idea, però es poden comptar amb los dits d’una mà. Tinc també, en un altre lloc, petites notes sobre instants que han pres forma de paraula, breus apunts que m’han vingut al cap —o al cor— quan los neurotransmissors han anat més de pressa que el pensament racional. D’estos esbossos sí que alguna volta n’he extret petroli articular —combustible per a fer articles— que ha cristal·litzat en una columneta tolerable. Avui hi pensava i m’he preguntat el perquè. Deu ser que no em veig …

llenguatge

El llenguatge oblidat de l’espurna

La nostra filla menuda aviat en farà 18. Quan la vam anar a buscar a Addis Abeba tenia cinc anyets i xerrava pels descosits amb una cantarella que ens era incomprensible, malgrat el vocabulari bàsic que dúiem a la maleta. La vam enregistrar perquè estàvem segurs que de gran li faria gràcia de sentir-se. Ho vam fer també perquè els amics Artur i Sigrid ens van advertir que, a’n estes edats, les llengües s’aprenen a la mateixa velocitat que s’obliden. Efectivament, al poc temps de ser amb nosaltres, la xiqueta ja xapurrejava lo nostre català de manera que es feia …

Dies estranys

Tot passarà, diuen. El nostre enclaustrament recuperarà la dimensió voluntària d’habitud. La família, els amics, els camins de Torredarques i el maset de Queretes són allà al defora, esperant. En el moment de començar aquesta columna, porto més de tres setmanes de confinament. He d’admetre que la meua rutina no s’ha vist tan alterada com la d’altres persones, ja que la meua companya de vida i jo treballem plegats des de fa més d’un quart de segle. Estem, per tant, avesats a conviure totes les hores del dia i de la nit. Pel que fa a l’espai, els nostres àmbits …

Selecció natural

Com a bon ignorant em pregunto sovint com és possible que, després de tants mil·lennis d’evolució, de civilitzacions, d’avenços materials i morals, encara hi hagi tanta gent (per dir-ho pel broc gros, recordeu que sóc un ignorant majúscul) dolenta.

L’ànima del paisatge

Lo Matarranya és punt d’acollida de gent amb sensibilitat per la bellesa i l’autenticitat. Això és una sort, perquè podem conviure amb artistes, intel·lectuals, amants de la natura i del patrimoni històric, entre molts d’altres que han decidit instal·lar-se (ocasionalment o definitiva) aquí. Des dels “anys del boom” de Calaceit fins als nostres dies, s’han restaurat cases antigues, han reviscolat molts masos i per les vores dels camins hi han florit senyals turístics de tots colors. L’arribada d’estos nous habitants ens enriqueix, atès que ens aporten altres maneres de viure i veure les coses. Fins i tot han fet que …

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de nuestra política de cookies, pincha el enlace para más información.

ACEPTAR
Aviso de cookies