Moixons

La meua feina és molt sedentària. Sedentària i solitària. Em llevo ben de matinet i surto a trotar una mica per les pistes de prop de casa. Encara és fosc, i rarament (per no dir mai) em trobo ningú. Després d’estiraments i dutxa, em faig un bon esmorzar. I cap a la feina, de la qual me’n separen unes poques passes. M’assec davant l’ordinador i reviso les tasques prioritàries del dia. I ja no hi ha res més en tota la jornada, només feina, trucades de feina, missatges de feina. Però vet aquí que hi ha els pardals, que acudeixen …

Invasions roca
Carles Terès.
Pardala a la finestra. Foto: Carles Terès

La meua feina és molt sedentària. Sedentària i solitària. Em llevo ben de matinet i surto a trotar una mica per les pistes de prop de casa. Encara és fosc, i rarament (per no dir mai) em trobo ningú. Després d’estiraments i dutxa, em faig un bon esmorzar. I cap a la feina, de la qual me’n separen unes poques passes.

M’assec davant l’ordinador i reviso les tasques prioritàries del dia. I ja no hi ha res més en tota la jornada, només feina, trucades de feina, missatges de feina. Però vet aquí que hi ha els pardals, que acudeixen a l’ampit de la meua finestra per veure què hi troben. Sempre miro de deixar-los unes molles de pa o un grapat de llavors per caderneres. Ells no se’n refien gaire, de mi. A cada espicassada, es drecen ben drets per vigilar-me, no fos cas. Em fan companyia. Me’ls miro i penso en la vida difícil i alhora senzilla que menen. Difícil perquè llur jornada consisteix a no morir-se de fam, alimentar els pollets —quan n’és el temps— i mirar de no ser menjats. Senzilla perquè no els cal res més. No tenen cap altra ambició ni cap altre pensament que sobreviure i perpetuar llurs gens. I malgrat tot són feliços —feliços a la manera dels moixons, és clar. Si m’atreveixo a fer aital afirmació és perquè, quan els sento refilar amb aquella alegria o quan s’estarrufen al solet de la tardor, trobo que és la definició que millor els escau.

No sóc l’únic —ni el mes generós— que els hi deixa engrunes a la finestra. Al celobert en som quasi mitja dotzena. Això ha fet que un parell de veïns de més avall, els dels patis, hagin començat a protestar. Es veu que els hi fan nosa. No ho acabo d’entendre, atès que són uns pocs pardals que l’únic que fan es volar de finestra en finestra per omplir el pap.

L’altre dia ens va pujar el ressò d’una conversa indignada d’aquest dos veïns. Descrivien en veu ben alta —suposo que amb la intenció que els sentíssim els ‘moixonòfils’— la ruta dels pardals: «Van de aquella ventana a la otra y a la de allá, después a la de encima y a la de más arriba»—la meua. Me’n vaig perdre els detalls perquè tampoc no tenia temps de parar l’orella. Potser per això no vaig treure l’entrellat de quin era el motiu que els causava tant perjudici.

La cosa ha arribat a l’extrem que fa poc vam veure un dels veïns «damnificats» enfilat dalt la teulada adjacent per veure què hi teníem, a la finestra, que atragués l’ocellam. Ens en vam endur un bon ensurt.

No sé què fer. Suposo que hauré de renunciar a la companyia dels pardals per assossegar els veïns ‘moixonòfobs’, tot i no entendre quin mal els ocasionen. M’hauré de resignar a descansar la vista en la mola immòbil del Cabezo del Cuervo, mentre segueixo amb nostàlgia el vol de falcilles, orenetes, tórtores i pardals que, ai las!, passaran de llarg.

Autor/Autora

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de nuestra política de cookies, pincha el enlace para más información.

ACEPTAR
Aviso de cookies