Lo he intentado

En veure l’agonia de la nostra llengua, lo dia de Sant Bernat vaig prendre la decisió de parlar castellà amb tothom. Ho vaig afrontar com una mena d’eutanàsia lingüística, atès que la llei del mateix nom ja era vigent i ningú no em podria denunciar a l’autoritat competent. Malgrat que els primers anys de la meua vida van transcórrer en un barri molt castellanitzat i sota el plom del franquisme, als pares no se’ls va acudir altra cosa que parlar-me en lo català que havien dut d’Aragó. Els perdono perquè sé del cert que ho van fer amb la millor …

Invasions roca
Carles Terès.

En veure l’agonia de la nostra llengua, lo dia de Sant Bernat vaig prendre la decisió de parlar castellà amb tothom. Ho vaig afrontar com una mena d’eutanàsia lingüística, atès que la llei del mateix nom ja era vigent i ningú no em podria denunciar a l’autoritat competent.

Malgrat que els primers anys de la meua vida van transcórrer en un barri molt castellanitzat i sota el plom del franquisme, als pares no se’ls va acudir altra cosa que parlar-me en lo català que havien dut d’Aragó. Els perdono perquè sé del cert que ho van fer amb la millor de les intencions. Com si no fos prou, els estius els passava a Queretes, submergit fins a la coroneta en lo ‘bell catalanesc’ d’esta terra, fet que, sens dubte, va contribuir fatalment a la meua configuració lingüística. Per acabar-ho d’adobar, los pares, amb la intenció de fer-me adquirir costums saludables, em van apuntar a un grup excursionista, on, per un amor exacerbat a la terra, tenien lo costum de fer anar el català com si fos la cosa més natural del món.

Los anys de consolidació (si més no aparent) de la democràcia, van comportar que els meus estudis de disseny gràfic ja fossin en català. Molts dels meus amics (i amigues) eren o exercien de catalanoparlants, per la qual cosa em vaig trobar vivint en eixa llengua la major part de la meua vida. Això em plaïa, però em va donar una imatge distorsionada de la realitat.

Quan vaig tornar a terres aragoneses, amb trenta primaveres a la corpenta, vaig trobar-me amb un panorama menys idíl·lic del que recordava. No obstant, amb la força i la inconsciència de la joventut, vaig creure que podia contribuir a mantindre en vida les paraules que m’havien acompanyat des de la infantesa. A través del meu amic Toni Llerda, vaig conèixer un grup d’il·lusos que tenien la mateixa dèria que jo. La cosa tampoc no pintava tan malament, ja que els que vam tindre fills en aquella dècada dels 90, vèiem que entre ells parlaven català, com natres, com sons iaios. Qui m’havia de dir que, deu anys més tard, la canalla nascuda al nou mil·lenni ja no faria servir la nostra llengua! I no només los aragonesos, que al capdavall seguien amb l’idioma vetat a l’escola, sinó tots los estiuejants catalans i valencians que s’havien educat en la pèrfida immersió. «Què ha passat?» Preguntava al meu sociolingüista de capçalera. Ell, amb paciència de professor, me n’explicava els motius. Debades.

Han passat tots estos anys i cada estiu és pitjor. Ara m’és gairebé impossible de sentir parlar català als menors de vint-i-cinc, si no és amb sons pares (i només una minoria). Així és que, com que només tenim una vida i ja n’he gastat la majoria, em vaig proposar d’arraconar esta llengua que tants maldecaps em porta i abraçar amb entusiasme i exclusivitat l’idioma dels no-sé-quants centenars de milions de parlants.

Epíleg: L’experiment va durar de la berena al sopar. Les filles i la dona em van seguir el rampell, tot i que pareixia que representéssim una obra d’en Zorrilla. Quan vaig anar a la Plaça, però, no m’hi vaig veure amb cor.

Conclusió: Lo he intentado però no he pogut. I és que d’on no n’hi ha, no en raja.

Autor/Autora

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de nuestra política de cookies, pincha el enlace para más información.

ACEPTAR
Aviso de cookies