Veus

Hem tornat del poble amb un sol radiant. Sol d’hivern, però, que t’escalfa si t’hi exposes i et gela si te n’apartes. Hem dinat tard i, en acabar, hem vist la boira com s’enfilava per les ribes del Guadalop. Després de preparar el cafè, una gasa grisa ja havia esborrat el paisatge. He seguit amb la lectura del manuscrit del meu tiet Ramon (1927-2015) titulat Recuerdos..., unes memòries personals que abracen des de la primera infantesa fins a la mort de mon iaio el juliol de 1974. A través dels ulls del tiet, m’he passejat per la Barcelona republicana i …

Invasions roca
Carles Terès.

Hem tornat del poble amb un sol radiant. Sol d’hivern, però, que t’escalfa si t’hi exposes i et gela si te n’apartes. Hem dinat tard i, en acabar, hem vist la boira com s’enfilava per les ribes del Guadalop. Després de preparar el cafè, una gasa grisa ja havia esborrat el paisatge.

He seguit amb la lectura del manuscrit del meu tiet Ramon (1927-2015) titulat Recuerdos..., unes memòries personals que abracen des de la primera infantesa fins a la mort de mon iaio el juliol de 1974. A través dels ulls del tiet, m’he passejat per la Barcelona republicana i he vist els iaios Rosario i Ramon progressar en aquella ciutat dels prodigis. He conegut una mica més els besavis Carme i Benito i les anècdotes de la Guerra de Cuba. He viscut el retorn a Aragó, la fugida al Port i els anys passats a Alcanyís (on va néixer la meua mare). I altre cop a Queretes, la botiga, els balls... i tantes coses, algunes de les quals recordava vagament per haver-les sentit a ma iaia, a ma mare o al mateix tiet, amb la seua eloqüència desbordada.

veus
Foto: Carles Terès

Les memòries estan escrites sobre el dors de cartes bancàries, propaganda política o correspondència comercial, una actitud recicladora que hauríem d’imitar. (Em pregunto si en un futur, els encarregats d’estudiar el segle XX trobaran tan interessants les memòries com els papers que les contenen.) La lletra és enèrgica, amb traços exuberants que envaeixen les línies veïnes. Va tindre la precaució de numerar les pàgines i d’escriure en majúscula les paraules que considerava importants —keywords, que en diríem ara. El tiet és minuciós amb les dates, adreces, preus o característiques tècniques dels artefactes que esmenta, algunes corregides o completades a posteriori al marge de la pàgina. Les memòries estan escrites en un castellà sense faltes d’ortografia, prou ben puntuat, amb una estructura que a camins recorda l’estil notarial, però amanit amb expressions humorístiques típiques dels anys seixanta.

Tot plegat dibuixa un bon retrat del tiet Ramon. Tot excepte la veu. Em pregunto quin idioma hauria triat per redactar aquestes memòries si a l’escola li haguessin ensenyat l’ortografia i la gramàtica del seu. No ho puc saber, però el que està clar és que no va poder triar. No poder escriure els propis records en la llengua pròpia és un dels molts peatges que hem de pagar els aragonesos no castellanòfons. El més trist és que aquesta aberració ha estat assumida com a normal pels mateixos parlants, de tal manera que si a algú se li acut fer-la servir en qualsevol àmbit que desbordi l’oralitat domèstica, s’arrisca a sentir-se allò de «quines ganes de cridar l’atenció» o «no cal ser tan radical».

M’encanta llegir els records del meu tiet, però trobo a faltar la seua veu.

Autor/Autora

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de nuestra política de cookies, pincha el enlace para más información.

ACEPTAR
Aviso de cookies