El tema de les minories m’ocupa i em preocupa. Fa poc vaig veure l’excel·lent sèrie Mrs. America (FX-HBO) on s’explica l’evolució del feminisme als EUA la dècada de 1970. La sèrie és molt bona perquè retrata no només l’activisme feminista d’aquell temps i país, sinó les confrontacions entre les maneres d’exercir-lo: possibilistes, «radicals», racialitzades, lesbianes... I, enfront, el poderós moviment conservador, liderat per la intel·ligent Phyllis Schlafly, per evitar la ratificació de l’Esmena d’Igualtat de Drets (ERA). Mentre la veia, em costava d’entendre com era possible que tantes dones estiguessin en contra de la igualtat de drets amb els mascles. Personalment, he viscut el feminisme com una evolució natural cap a la millora de la societat humana. Dic natural perquè és evident que dones i homes han de tindre exactament els mateixos drets, i com que això no ha estat així des de temps immemorials, cal compensar-ho amb la discriminació positiva de les dones.
Ara pareix que alguns «mascles» senten amenaçada llur masculinitat pels avenços que s’han aconseguit —i no solament els meus coetanis piu-pansits, sinó també molts de ben jovenets. Als llocs on faig vida és cada volta més freqüent veure ganàpies que criden, amb veus esquerdades d’adolescent, consignes més pròpies dels temps obscurs de la dictadura. (Caspa reggaeton on fire.)
Torno a les minories perquè l’experiència m’ha ensenyat que quan un col·lectiu desafavorit aconsegueix una mica de reconeixement, comencen a protestar els de la majoria privilegiada; per exemple els hòmens blancs, heterosexuals i de cultura hegemònica (és a dir, amb exèrcit, jutges i elits econòmiques al darrera). Primer ho expressen en entorns privats perquè encara són conscients de llur situació de privilegi; però el discurs s’escampa de seguida com taca d’oli, ja que els que controlen els mitjans ja s’han ocupat d’adobar el terreny. No cal gaire, perquè a ningú li agrada renunciar a res, encara que sigui per a millorar la vida de la comunitat. (La comunitat??? Hahahahahaaagg!!!)
Al final, s’esmicola l’empatia —la veritable característica que ens fa humans—, i es capgira el discurs. Les feministes esdevenen feminazis, els defensors de les llengües minoritzades, racistes, i els activistes en favor dels refugiats (polítics i econòmics), mafiosos. I és que les minories —o millor dit, els col·lectius minoritzats, que no és ben bé el mateix— estan bé mentre assumeixen llur paper subaltern. Si volen aconseguir qualsevol nivell de dignitat, ja fan nosa. Un exemple paradigmàtic, que ja he esmentat altres vegades, és el que va dir l’ínclit Jiménez Losantos: «el chapurriau es simpático, mientras no toque las narices». ‘Lo chapurriau’, una denominació inventada precisament per les elits castellanoparlants dels nostres pobles per transformar ‘parlants’ en ‘chapurreadores’. D’esta manera fan doble feina: d’una banda, es diu que allò no és un idioma com cal, i de l’altra, se l’intenta separar de la llengua a la que pertanyen, ja sia el gallec al Bierzo occidental o el català a la Franja oriental aragonesa.
Sembla que s’acosten temps difícils per a les minories. Hem passat de l’adagi «lo ben repartit fa més bon profit» al que diu «afarta’m i digue’m moro». Però és igual, tenim tantes opcions d’entreteniment que no ens cal res més.
