Muts i a la gàbia

Continuo capficat en trobar l’origen de la paraula que, segons alguns, denomina el meu idioma, és a dir «chapurriau» (ho escric amb grafia castellana perquè és es veu que és com cal fer-ho). En algun article anterior ja ho he indagat des de l’òptica de l’etimologia, que és inapel·lable, però com que ningú no em llegeix (potser perquè escric en «chapurriau» en comptes de castellà, que és el que ha de fer un bon chapurriauparlant), no n’he obtingut resposta. Així doncs, m’he permès de molestar un parell de lingüistes eminents per a què m’expliquin d’on trauen les llengües la seua …

Invasions
Peter Kolbe (1675-1726) Negociant amb els Khoikhoi

Continuo capficat en trobar l’origen de la paraula que, segons alguns, denomina el meu idioma, és a dir «chapurriau» (ho escric amb grafia castellana perquè és es veu que és com cal fer-ho). En algun article anterior ja ho he indagat des de l’òptica de l’etimologia, que és inapel·lable, però com que ningú no em llegeix (potser perquè escric en «chapurriau» en comptes de castellà, que és el que ha de fer un bon chapurriauparlant), no n’he obtingut resposta. Així doncs, m’he permès de molestar un parell de lingüistes eminents per a què m’expliquin d’on trauen les llengües la seua denominació, és a dir, el seu glotònim. El pensament més estès és que ho determina el lloc on s’originen (Castella pel castellà, Portugal pel portuguès...). Però hi ha massa casos on això no és aplicable. En el que ens ocupa, per exemple, això no funciona, perquè no tinc constància de cap territori present, pretèrit ni mitològic anomenat Chapurrilàndia que hagi pogut ser l’origen del nom de la nostra estimada llengua.

Els experts em van dir que el més freqüent és que siga el grup humà que el parla qui dona nom a l’idioma. Com el tema és apassionant, he seguit estirant del fil. Al remat, he vist que molts d’aquests grups humans no es compliquen la vida i s’autoanomenen «la gent», «nosaltres la gent», «la gent dels prats», «els del cap dret», «la gent de la costa, «tots els hòmens»...

En moltes ocasions, però, els pobles i llurs llengües són coneguts per la denominació que els han donat els altres, sovint des d’un punt de vista pejoratiu. És paradigmàtic el gentilici que donen els pobles eslaus als alemanys: Němci (en txec) o Niemcy (en polonès), que significa ni més ni menys que ‘els muts’, que és una manera molt bèstia de dir que no parlen com nosaltres.

Un exemple que m’ha resultat molt familiar l’he trobat a l’altra punta de món, a l’Àfrica més meridional. Quan els neerlandesos van arribar a la zona on fundarien la Colònia del Cap, s’hi van trobar unes persones que parlaven una llengua que, com és lògic, els resultava incomprensible. Així que, sense pensar-s’hi gaire, els van anomenar ‘hottentot’, de l’expressió hotteren-totteren (‘balbucejar, quequejar’). El nom veritable del poble i l’idioma és khoikhoi («humans dels humans» o «humans veritables»), però es veu que no se’ls va ocórrer preguntar-los-hi.

En definitiva, si els alemanys són ‘muts’ per als eslaus i els khoikhoi ‘tartamuts’ per als europeus, d’on deu vindre el nom «chapurriau»? Ho cavil·laré, a veure si per fi en trobo l’entrellat, però em temo que l’etimologia no deixa lloc a gaires dubtes.

Autor/Autora

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de nuestra política de cookies, pincha el enlace para más información.

ACEPTAR
Aviso de cookies