L’os i la roca

De menut, quan la meua font d’informació principal eren los tebeos, estava convençut que l’aliment exclusiu dels gossos eren els ossos; com més pelats, millor. Per això, un dia que mon pare li va donar un tros de carn nerviüda al gos d’uns amics, el vaig advertir: «No, papa, carn no; li has de donar ossos!». Mon pare va riure per davall del nas i em va dir que menjaven ossos perquè no podien haver carn. Des d’aleshores, sempre que veia en Milú o l’Idèfix somniar amb un enorme fèmur blanc com la calç, em sentia estafat. No cal dir …

Invasions roca
Carles Terès.
roca
Mariners matant dodos.

De menut, quan la meua font d’informació principal eren los tebeos, estava convençut que l’aliment exclusiu dels gossos eren els ossos; com més pelats, millor. Per això, un dia que mon pare li va donar un tros de carn nerviüda al gos d’uns amics, el vaig advertir: «No, papa, carn no; li has de donar ossos!». Mon pare va riure per davall del nas i em va dir que menjaven ossos perquè no podien haver carn. Des d’aleshores, sempre que veia en Milú o l’Idèfix somniar amb un enorme fèmur blanc com la calç, em sentia estafat. No cal dir que, per l’infant que era jo, la paraula de mon pare estava per sobre del que poguessin dir els tebeos.

Vet aquí que ara els gossos no mengen ni carn ni ossos, sinó uns preparats especials per a cada mida, raça, edat, caràcter, estat d’ànim o condició física. Potser mon pare em diria, amb la seua rialleta de murri, que mengen pinso perquè no poden haver carn.

Este fil em remet a l’adagi que la meua dona diu sovint a les filles: «hi ha persones que viuen damunt d’una roqueta i persones que no viuen ni en una basseta d’oli». Pels voltants del poble n’hi ha moltes, de roques. A la majoria s’hi troben tot de plantes que hi prosperen, algunes de força apreciades, com lo poliol o el te de roca.

Lo xiquet que encara duc dins meu em diu que eixe és lo seu medi preferit. Però en realitat, tal i com diria mon pare, si estes plantes s’han adaptat a viure en un indret tan poc nutritiu és perquè, entre altres coses, no hi tenen competència. Potser si visquessen en un verger fèrtil i generós, altres espècies més vividores les ofegarien o les farien emmalaltir.

La vida d’estes plantes que creixen «dalt d’una roqueta» ha necessitat de més esforç per prosperar, per això han hagut de desenvolupar tècniques suplementàries de supervivència, com l’oli essencial d’aroma fort i penetrant que generen, que actua de repel·lent per a molts herbívors i les ajuda a combatre l’escassedat d’aigua. A casa les collim amb respecte i agraïment perquè ens regalen llur sabor i digestions amables.

Estes elucubracions m’han vingut al cap quan, en un revolt del camí, m’he topat de cara amb un mascle de salvatge. S’ha enfilat pel cingle que vorejava la senda i s’ha fet fonedís en un instant. M’he quedat enlluernat de la naturalitat amb què s’ha desplaçat per aquella paret vertical, com si la gravetat, per a ell, fos una hipòtesi sense fonament.

L’adaptació al medi les ha fet senyores de les muntanyes més abruptes. Segur que, si no els hagués calgut, s’haurien quedat en valls i planes confortables. Però quan hom viu en un jardí de l’edèn, acaba esdevenint un Dodo, l’ocell de l’illa Maurici que, incapaç de fugir d’uns enemics que no tenia, va extingir-se poc temps després de l’arribada dels humans al seu paradís.

Em pregunto si la nostra espècie no acabarà ofegada en una bassa d’oli, una bassa immensa, bruta i estèril.

Autor/Autora

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de nuestra política de cookies, pincha el enlace para más información.

ACEPTAR
Aviso de cookies