Les pedres, les coses, nosaltres

L’hivern ha buidat de llenya el corralàs. Era llenya molt vella, emmagatzemada amb cura pels tios Josefa i Ramonet fa tres o quatre dècades. Sense les branques ni els troncs, han quedat al descobert les restes d’unes gàbies per als conills i una diversitat de ferraments, arreus i estris per a les moltes faenes del camp i el bosc. Un parell d’aladres de ferro, una dalla, falçs, aixols i dalls d’escorçar, vencills, destrals, ferradures, mànecs... tot rosegat pel rovell, pel corc o l’animàlia. Malgrat el deteriorament, los objectes mantenen la dignitat que els van conferir les mans que els feren …

Invasions roca
Carles Terès.

L’hivern ha buidat de llenya el corralàs. Era llenya molt vella, emmagatzemada amb cura pels tios Josefa i Ramonet fa tres o quatre dècades. Sense les branques ni els troncs, han quedat al descobert les restes d’unes gàbies per als conills i una diversitat de ferraments, arreus i estris per a les moltes faenes del camp i el bosc. Un parell d’aladres de ferro, una dalla, falçs, aixols i dalls d’escorçar, vencills, destrals, ferradures, mànecs... tot rosegat pel rovell, pel corc o l’animàlia. Malgrat el deteriorament, los objectes mantenen la dignitat que els van conferir les mans que els feren i les que els usaren amb destresa i esforç.

Lo corralàs també acusa el pas dels anys. Lo tellat, tot i els pedaços, ja no és infal·lible, i les llomeres que el suporten fan cara d’estar cansades —si més no algunes, que d’altres mantenen lo vigor mineral del melis. Les pedres de les parets dormen tranquil·les, segures de llur solidesa.

M’ho miro tot repenjat al mànec de la destral grossa. Les eines, les gàbies desfetes, els trossos de tauló, els claus robustos clavats a les bigues. Totes estes coses les hi havien guardat los pares de la tia Josefa, que havien vingut des de Culla a principis del segle XX. Açò vol dir que ja existien en les primeres dècades del segle, que havien estat fetes o comprades amb los diners guanyats amb treballs i privacions. D’estes persones, ja no en queda cap. Tot allò que van fer, que van comprar, que van guardar, que van construir i apedaçar... tot allò els ha sobreviscut —i em sobreviurà a mi. Em podeu dir que una cosa que no és viva no pot sobreviure. Teniu raó; però existir, existeixen. Diré, doncs, que totes les coses velles, rovellades, corcades, badades em sobreexistiran.

En esta hora crepuscular, estes disquisicions sobre la natura de la vida i l’existència em porten al cap el concepte literari dels no-morts, altrament coneguts com a vampirs. Al contrari de les pedres i les coses, los vampirs (les criatures antropomorfes que de dia s’estan dins un taüt) no existeixen en aquest món tangible. Ni viuen ni existeixen; per tant, ni ens sobreviuran ni ens sobreexistiran.

S’ha fet fosc sense adonar-me’n. El poble resta en silenci, però pel barranc ressona el refilet del rossinyol. És la primavera, que canta. Tanco la porta com puc —una altra cosa que cal reparar— i travesso el carrer cap a casa. Encara em tombo per mirar les pedres, polides pel temps, del corralàs. Una ombra s’esmuny pel mur fins més enllà del meu camp de visió. Lo fanal del carrer està fos, la qual cosa, ara que ho penso, permet l’existència d’allò que no existeix. Dels no-morts, per exemple.

Entro a casa amb una certa inquietud i passo el forrellat. No fos cas.

Autor/Autora

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de nuestra política de cookies, pincha el enlace para más información.

ACEPTAR
Aviso de cookies