Aquesta paraula em va captivar des què la vaig sentir per primer cop. Als dos pisets on havia crescut, no n’hi havia, de celoberts. Eren edificis de barris nous i precaris, construccions estretes que es dreçaven en una quadrícula incipient. I és que les paraules que no formen part de la nostra quotidianitat sovint romanen desconegudes. Recordo, per exemple, una conversa que teníem a la feina. Vaig esmentar que algú havia perdut bous i esquelles. "Què són, esquelles?" va preguntar-me una companya argentina que parlava un català impecable. En mirar els altres, gent de Barcelona de tota la vida, em vaig adonar que ningú no ho sabia. Coneixien la frase feta però mai no s’havien parat a pensar en el significat de la paraula. Algú va confessar que pensava que eren ‘estelles’ (ben mirat, també tenia sentit). Vaig explicar-los què eren les esquelles, no sense abans assegurar-me que no em prenien el pèl. "Si no hem viscut mai en un poble, no en coneixem els detalls" va raonar una altra companya.
Això mateix m’havia passat a mi amb la paraula ‘celobert’. Em suggeria la més bella de les metàfores, tan semblant com era a l’expressió —aquesta ben coneguda per mi— "se’m va obrir el cel" quan per fi es troba una solució a un problema gros. En canvi, celobert va resultar ser una cosa més aviat trista. "Aquesta habitació dona al celobert" volia dir que la llum que hi entrava era minsa, grisa, i que els sorolls i les olors que hi arribaven, sòrdids. El celobert era un retall de cel, minúscul, llunyà, tancat.
Tanmateix, en aquella edat on tot és possible i on encara em creia escriptor, el celobert eren finestres que amagaven vides estranyes, melangies, metàfores... literatura. Vaig viure-hi tres anys, en una cambra amb vistes al celobert. Des del llit sentia —i fins i tot escoltava— les peripècies dels veïns. El balconet del menjador donava a l’interior de l’illa de cases. Un celobert més gran, però celobert al capdavall.
He recordat tot això mentre ajudo a ma germana a recollir la roba de l’estenedor, abocat a un seguit de patis interiors. Alguns són veritables jardins, espais de llibertat sense privacitat. D’altres són abocadors plens d’andròmines desmanegades en procés de descomposició. Tot plegat sota un cel empresonat pels edificis.
Celobert és una paraula que es va empescar algú de ciutat que enyorava el cel veritablement obert.
