Al ‘mur’ d’una xarxa social m’hi apareixen de vegades les imatges promocionals d’una zona del ponent aragonès, fronterera amb Sòria o Guadalajara. Un dia hi vaig veure la foto d’un poble que em va captivar: un grapat de cases que s’endinsaven en la clivella sinuosa d’un barranc, amb lo campanar de l’església precedint-les com un guia amb lo braç alçat per a què ningú no es perdi. Los tossals arrodonits de l’entorn estaven clapejats de matolls d’aparença aspra i aromàtica. La imatge era d’una bellesa feréstega; suggeria una vida simple, diàfana, estimulant.
En veure aquell poble, em van agafar unes ganes tremendes de traslladar-m’hi a passar els meus darrers anys. Segur que, pels carrers, los xiquets jugaven en la llengua dels pares, iaios i bisiaios, ja que aquella zona del país era castellanoparlant de feia centúries. Per tant, allà no em caldria patir pel futur de la llengua del territori.
Un altre patiment que m’estalviaria si visqués en aquell paisatge és lo dels incendis forestals. I és que, amb sequeres cada volta més persistents, és prou probable que els boscos del nostre terme acabin convertits en cendra en un lapse no gaire llarg.
Estes reflexions les vaig anotar un estiu sense pluja com lo que enguany es presenta. L’estiu és precisament quan hi ha més vida al poble. Hi ha més vida humana, però per contra, la nostra llengua desapareix dels carrers, ja que la jovenalla que ve de fora ja no la sap o no la vol parlar. Aquest fet només constata que, en pocs anys i per acció de la biologia, l’evaporació de l’idioma serà absoluta. Suposo que encara hi haurà una «generació pont», la de les nostres filles, que el coneixerà i ens el seguirà parlant fins que ens morim.
Així doncs, quan lo foc hagi arrasat les serres i el darrer parlant hagi marxat per "l’estreta senda, bosc endins" (Desideri Lombarte dixit), ja ningú no patirà pels boscos ni per la llengua. Morta la cuca, mort lo verí.
