No sé com és, però els llençols que ixen a les sèries són d’allò més glamurosos; tant hi fa si l’escena de llit és en una mansió de Beberly Hills com si passa en un apartamentet d’estudiants. Confesso que quan ho veig m’agafen ganes de tindre’n uns d’iguals, de colors matisats i tacte sedós. Els que hi ha a casa, però, són dels de cotó blanc de tota la vida. Deuen ser bons, perquè són més vells que jo i no hi ha manera que es facin malbé. Tenen, això sí, la suavitat maternal de la roba vella. Ho són tant, de bons, que quan es van quedar menuts perquè la mida dels llits (i dels dorments) va créixer, se’ls va suplementar amb retalls d’altres llençols de la mateixa estirp. Evidentment i per desgràcia, eixes «suplementacions» no les vam fer nosaltres, que ja estem assimilats dins lo món "d’un sol ús", sinó les mares o les iaies.
Podríem dir que els que vam nàixer a la dècada dels 60 som la generació pont entre les mares sargidores i les filles ‘Shein’. A la nostra infància primera, l’única opció imaginable era aprofitar les coses fins al màxim. Quan anàvem a la tenda a comprar llet o gasosa, havíem de dur-hi les ampolles buides. La roba s’apedaçava i es sargia fins que era tan fuseta que ja no aguantava el fil. Los residus orgànics anaven al femer per adobar l’hort, mentre la resta (pocs) acabaven a l’escombrera del poble, on los menuts hi trobàvem tresors que convertíem en joguines. Hi havia també tot d’oficis destinats a restituir la funcionalitat a les coses. Com los esmolets, per exemple. A casa ho érem, com alguns lectors deveu saber. Retornàvem la vida al tall de qualsevol eina, ja fos lo tallant d’una carnissera o les tisores d’un perruquer d’anomenada.
Recordo que un dia de l’any 81 o 82, un representant ens va mostrar unes navalletes xineses. Tot i ser una mica de nyigui-nyogui, eren ben bufones, menudetes i amb lo mànec virolat. Van tindre molt d’èxit, perquè eren la típica fotesa que «sempre pot fer honra» i, sobretot, perquè només costaven 50 pessetes (uns 30 cèntims d’euro). Si no em falla la memòria, d’esmolar un ganivet petit ja en cobràvem 50 o 75, depenent de l’estat. És cert que l’acer de la fulla d’aquestes navalles era molt tou i perdia el tall de seguida, però quan això passava, los clients se’n compraven una de nova i avall que fa baixada. «Al final, si tot és així, ens quedarem sense feina» va dir-li mon pare al representant.
Comprar, usar, llençar i tornar a comprar, en un cicle infernal. Al final, muntanyes de residus impossibles de gestionar i l’esgotament dels recursos naturals. En algun moment ens van fer creure que ‘progrés’ era sinònim de ‘comoditat’. I està clar que no.