Tenim constància que, al segle VI a. C., la filosofia grega ja considerava que la Terra era esfèrica, i és al segle III a. C. quan l’astronomia hel·lenística ho establix com un fet incontrovertible. Tot i això, encara avui dia hi ha un nodrit grup de persones que estan convençuts que la Terra és un disc que sura al centre de l’univers. A YouTube, per exemple, hi podeu trobar un munt de vídeos que ho «demostren»; vídeos amb milers de seguidors. Estes teories provenen d’una concepció radicalment antropocèntrica de l’univers, on l’ésser humà és l’única mesura de totes les coses. Quan algú qualificat rebat estos arguments amb quatre dades de primer de Física, los terraplanistes ho atribuïxen a una conspiració destinada a soscavar els fonaments de la civilització occidental i a ocultar l’existència del déu creador.
Los catalanoparlants aragonesos tenim terraplanistes lingüístics, coneguts en cercles especialitzats com xapurreïstes. Lo seu objectiu és demostrar que, contràriament al que afirma la filologia, lo nostre idioma no és lo català, sinó una cosa que anomenen “chapurriau” o “xapurrejat”. Malgrat la seua obstinació, encara no existix ni un article en cap revista acadèmica solvent (on dos especialistes avaluen, en doble cec, si el treball és publicable) que avale este argument. Lo més paregut que fan a una investigació són llistats de vocables—transcrits d’oïda i amb grafia castellana— on constaten les diferències entre les varietats dialectals de cada poble. D’esta manera pretenen que els aragonesos de per aquí, tinguem assumit que xapurregem paraules d’un idioma minúscul, que no servix ni per a pregonar, ni (déu mon guard!) per a escriure. Espero que no se’ls acudisca de fer el mateix amb les múltiples variants del castellà, que sobreviuen, feliçment diverses, malgrat l’estàndard que s’ensenya de fa segles als països hispanòfons. Veient lo nul impacte que els seus esforços tenen en lo món acadèmic, potser acabaran descobrint que els departaments de romanística de totes les universitats del món estan subvencionats per una societat secreta catalanista, amb recursos econòmics il·limitats, que manté l’engany in sæcula sæculorum i urbi et orbi. La conspiració s’ha fet tan poderosa, que ha arribat a la gent del carrer. Per això, quan s’ajunten un de Miravet, una de Torredarques i una altra de Vinaròs, no se’ls acut parlar en castellà, sinó que ho fan en la llengua pròpia de cadascun, que és la mateixa amb què escric este article.
Per acabar, voldria dir que tinc amics i veïns que sostenen que el que parlem natres és xapurriau, i no per això perdem l’amistat ni el bon veïnatge. De les converses que hem mantingut, n’he tret la conclusió que, lo que en realitat los preocupa, és que ens prenguen per catalans pel sol fet de compartir-ne la llengua. Amb lo tema filològic, però, no s’hi posen forts: en el fons saben que les diferències entre la nostra parla i la de l’altra banda de l’Algars són ínfimes, menors en tot cas de les que hi ha entre el castellà d’Alcanyís i el d’Albacete —i no diguem amb l’andalús, lo canari o les variants americanes. Al final és una qüestió de sentiments, material incompatible amb l’anàlisi científica.
Los que hagueu arribat fins aquí, potser us preguntareu per què el títol d’este article en contradiu el contingut. És perquè així es diu la cançó d’en Quimi Portet que me n’ha inspirat l’escriptura. Surrealisme pur, però en este cas artístic.
