Lo proppassat dissabte 24 de febrer, es va celebrar a Mequinensa un acte per commemorar el 40è aniversari de la Declaració de Mequinensa. L’esdeveniment va agafar gran volada a causa de la situació política actual al nostre país, on perilla fins i tot lo més bàsic, lo reconeixement de l’existència de les llengües que parlem desenes de milers d’aragonesos: lo català i l’aragonès.
Lo dilluns següent, vaig escoltar les tertúlies de cada matí, encuriosit per saber què en dirien los analistes nostrats d’un tema tan flagrant. A les 8, La Rebotica de la SER, i mitja hora més tard la del Despierta Aragón. A la mitja de les 10, ja vaig veure que tant als Reboticarios com als tertulians de la ràdio pública aragonesa, lo tema els devia quedar "muy lejos" perquè no en van fer el més mínim esment, ni per a bé ni per a mal. Per a ser justos, la presentadora de la SER va dedicar 2 segons escassos a esmentar l’acte de Mequinensa com una de les manifestacions que havien tingut lloc el cap de setmana; això sí, darrera de totes les altres (llauradors, Ucraïna, Palestina, malalties rares...), sens dubte més importants per als oïdors de la nostra Autonomia.
Res de nou. Als informatius, si no hi ha alguna polèmica, solem tindre una presència ínfima, i a les tertúlies, on se suposa que es parla d’allò que interessa a la gent, directament ens ignoren. Es debat molt de Madrid, de les batusses entre partits, dels EUA, del Real Zaragoza o de Catalunya, però no dels aragonesos bilingües. Un incís ara que esmento Catalunya: si no tingués família i amics a la "comunidad autónoma vecina", escoltant estes tertúlies pensaria que els catalans es passen lo dia cavil·lant la manera de perjudicar-nos als aragonesos, tan nobles com som. Tenia un amic que afirmava que tota aquesta mala gana que sentim pels "vecinos de levante", ve originada perquè aquí ens hem diluït tant en l’Espanya castellana, que ens queda ben poca cosa dels trets que ens identifiquen com aragonesos, com per exemple els idiomes. Per això, en un racó del subconscient, tenim la recança de no haver estat capaços de mantindre una personalitat sòlida, al contrari de "nuestros queridos vecinos".
Tots sabem com n’és, de pesat, ser aragonès i catalanoparlant. Per això -per evitar-se problemes, haver de donar explicacions o rebre males cares- tanta gent ho amaga o diu que parla una llengua que no té res a veure amb la de l’altra riba de l’Algars o de la Noguera Ribagorçana. El pitjor de tot és que n’hi ha massa que no la transmeten als fills per estalviar-los les humiliacions que ells han patit.
Però els tertulians, a la seua, que es veu que no és la nostra.
