Estos dies llegeixo i sento (a voltes fins i tot escolto) notícies sobre un inici de descomposició d’eixe partit amb nom de diccionari. Lo nom ja és una paradoxa, perquè anomenar-se ‘veu’ quan el que es vol és tapar la boca dels diferents —també i sobretot dels compatriotes que parlen altres idiomes—, és com a mínim grotesc. Però suposo que va en la línia de l’apropiació de la paraula ‘llibertat’ per part dels enemics dels drets dels més desafavorits.
La tendència hauria de posar una mica de llum en el meu ànim, ja que si Vox perd embranzida, ens quedarà un món més polit. Però ja tinc massa anys per saber que això no serà així. Lo mal ja l’ha fet, lo verí de la intolerància ja ha estat inoculat a una gran part de la societat, singularment entre els més jóvens que, com no han conegut la dictadura franquista, canten alegrement les consignes totalitàries per les festes dels nostres pobles. (Esperem que siga una moda passatgera, però déu n’hi do lo mal que fa a les orelles.)
És un cas paral·lel al de Ciudadanos, que va néixer amb la intenció d’estroncar el progrés de la llengua pròpia de Catalunya. Al principi Cs’ era un partit marginal, però quan la malaptesa dels governs centrals va fer florir el sobiranisme, de seguida se’l va inflar d’anabolitzants fins esdevindre el partit més votat a la comunitat veïna. L’èxit va fer que els dirigents més destacats abandonessin las provincias irredentas catalanas i fessin lo salt allà on es toca poder del de debò: a Madrid, Madrid, Madrid. Al principi la cosa pintava molt bé, però és clar, a la resta d’Espanya, el “problema” lingüístic no existia o no tenia la força del Principat. I per a polítiques de “derechas” ja hi havia els de sempre, que sabien manar i, sobretot, sabien qui mana. I vet ací com, entre una cosa i una altra, Ciudadanos va desinflar-se fins tornar a la irrellevància. Però la feina ja estava feta. Ara els partits d’obediència madrilenya, siguen de dreta o d’esquerra, s’afanyen a usar el castellà em àmbits on abans no ho feien.
Res de nou sota el cel. Quan algun moviment alliberador aconsegueix cert ressò, primer se’l neutralitza ràpidament amb tots els mitjans possibles, i tot seguit es promouen partits que fomenten l’egoisme més furiós. No hi ha res com que et diguin «fes el que et roti, no paguis impostos, no renunciïs a res, no et preocupis per les conseqüències dels teus actes».
Voldria creure que la cosa té remei i que tornarà a estar de moda el respecte per les persones i pel planeta que ens sustenta. Ho voldria de debò.
