A voltes penso en els mons desapareguts. No parlo de planetes engolits per forats negres, sinó de les quotidianitats aquestes que de sobte, un dia qualsevol, ja no hi són.
Quan era jove em feia l’efecte que la meua realitat era la definitiva. La cultura agrària dels avis o la societat mecanitzada dels pares, per exemple, se m’apareixien com meres etapes per assolir l’estat òptim de progrés que representava la meua època. La vida, però, segueix impertorbable el seu avanç. El presents més sòlids es tornen passats obsolets, útils només per a la nostàlgia i la literatura. I arriba el moment en què esdevenim els pares d’algú, i després els avis, i finalment un recordatori imprès a correcuita per la funerària.
Atesa la meua condició de llengualcohòlic, el món que a mi em desapareix és el que durant tantes centúries ha dibuixat el meu idioma. A causa del meu optimisme patològic, no n’he estat conscient fins aquesta darrera dècada. Els mals averanys dels apocalíptics dels anys vuitanta es van fent realitat.
A banda del deteriorament de la llengua —que alguns darwinians podrien considerar com una evolució— hi ha la caiguda en picat del seu ús. Potser és que no freqüento gaire els indrets, “nord enllà”, on el català diuen que és viu i saludable. El meu hàbitat són les viles més meridionals de la Franja i algunes visites llampec a les ciutats de Tarragona i Barcelona. Fins fa quatre dies, a la nostra comarca, el català campava a lloure.
Només a nivell oral, és cert, ja que a les escoles se n’ensenya la mínima expressió i, en actes oficials i públics —fins i tot en els que reivindiquen la llengua!—, costa sentir els nostres alcaldes emprar-la amb la naturalitat que recuperen tan bon punt s’aparten del micròfon.
Tot i així era una alegria respirar-la pel carrer. Ara, els més jóvens comencen a parlar castellà entre ells. Als pobles menuts, de xiquets n’hi ha pocs, i només és a les vacances quan les viles se n’omplen. A les colles sempre n’hi ha uns quants que usen el castellà com a llengua habitual (i això que molts d’ells són catalans escolaritzats en la bescantada immersió).
En aquestes circumstàncies, els xiquets catalanoparlants abandonen l’idioma de la vila de manera automàtica. Es produeix la paradoxa que, jovenets que parlen català amb la família, fan servir el castellà també quan es relacionen amb els amics catalanoparlants.
Tot plegat apunta a la desaparició funcional de la nostra llengua en un parell de generacions. Els nostres fills i néts la coneixeran, i potser ens hi parlaran, però ja no sentiran la necessitat de fer-la servir en la seua vida social. És possible fins i tot que més endavant passi el mateix amb el castellà en favor del omnipresent anglès... ves a saber.
Després, quan hi hagi només una última parlant, se’n faran estudis, s’imprimiran samarretes i es batejaran les habitacions dels hotels de la zona amb paraules matarranyenques. Potser els jóvens d’aleshores recuperaran el «bon dia» o l’«avant!» com a signe d’identitat —eixe sentiment tan inútil però tan cobejat. Potser. Quizás. Maybe.
