El llenguatge oblidat de l’espurna

La nostra filla menuda aviat en farà 18. Quan la vam anar a buscar a Addis Abeba tenia cinc anyets i xerrava pels descosits amb una cantarella que ens era incomprensible, malgrat el vocabulari bàsic que dúiem a la maleta. La vam enregistrar perquè estàvem segurs que de gran li faria gràcia de sentir-se. Ho vam fer també perquè els amics Artur i Sigrid ens van advertir que, a’n estes edats, les llengües s’aprenen a la mateixa velocitat que s’obliden. Efectivament, al poc temps de ser amb nosaltres, la xiqueta ja xapurrejava lo nostre català de manera que es feia …

llenguatge
En Joan Oliva al vell taller del c. Sant Cristòfor, on vaig aprendre l’idioma de l’espurna. Foto: Relámpago, Barcelona.

La nostra filla menuda aviat en farà 18. Quan la vam anar a buscar a Addis Abeba tenia cinc anyets i xerrava pels descosits amb una cantarella que ens era incomprensible, malgrat el vocabulari bàsic que dúiem a la maleta. La vam enregistrar perquè estàvem segurs que de gran li faria gràcia de sentir-se. Ho vam fer també perquè els amics Artur i Sigrid ens van advertir que, a’n estes edats, les llengües s’aprenen a la mateixa velocitat que s’obliden.

Efectivament, al poc temps de ser amb nosaltres, la xiqueta ja xapurrejava lo nostre català de manera que es feia entendre perfectament, i en començar l’escola al cap de dos mesos, no va tindre pràcticament cap problema tampoc amb lo castellà. A canvi, malauradament, va oblidar l’amhàric, el seu idioma originari. Diuen els que n’entenen que, si algun dia decideix aprendre’l, no partirà de zero, ja que aquelles paraules dormen en el seu cervell.

llenguatge
En Joan Oliva al vell taller del c. Sant Cristòfor, on vaig aprendre l’idioma de l’espurna. Foto: Relámpago, Barcelona.

Del que volia parlar és d’un altre “llenguatge” que sempre he donat per fet que recordo: el que em permetia comunicar-me amb les eines de tall. L’altre dia em vaig despertar d’un somni on intentava esmolar unes alicates de manicura i les feia malbé. Els que coneixeu l’estri, entendreu que és molt fàcil arruïnar-lo a la polidora, de tan menudes com són.

Però quan treballava amb mon pare al taller de Gràcia, venien de salons de bellesa de renom perquè ho fèiem molt bé. Han passat més de tres dècades de la meua darrera esmolada i el malson m’ha fet témer que el dia que m’enfronti a una mola no siga capaç de fer-ho com cal. Mon pare sempre em deia que l’esmolar era com anar en bicicleta, que mai no s’oblida... però trenta anys són molts anys, i les meues mans, abans endurides per l’acer roent, s’han fet velles i toves pel disseny i l’escriptura.

Un ofici és un idioma amb el qual la persona es comunica amb el fruit del seu treball. Quan més es domina l’ofici, més precisa és la llengua. I em fa por d’haver perdut el diccionari d’esmolar.

Autor/Autora

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de nuestra política de cookies, pincha el enlace para más información.

ACEPTAR
Aviso de cookies