Dies estranys

Tot passarà, diuen. El nostre enclaustrament recuperarà la dimensió voluntària d’habitud. La família, els amics, els camins de Torredarques i el maset de Queretes són allà al defora, esperant. En el moment de començar aquesta columna, porto més de tres setmanes de confinament. He d’admetre que la meua rutina no s’ha vist tan alterada com la d’altres persones, ja que la meua companya de vida i jo treballem plegats des de fa més d’un quart de segle. Estem, per tant, avesats a conviure totes les hores del dia i de la nit. Pel que fa a l’espai, els nostres àmbits …

La xemeneia de la tèrmica d’Andorra ja fa dies que dorm el seu particular son etern. Foto: Carles Terès

Tot passarà, diuen. El nostre enclaustrament recuperarà la dimensió voluntària d’habitud. La família, els amics, els camins de Torredarques i el maset de Queretes són allà al defora, esperant.

En el moment de començar aquesta columna, porto més de tres setmanes de confinament. He d’admetre que la meua rutina no s’ha vist tan alterada com la d’altres persones, ja que la meua companya de vida i jo treballem plegats des de fa més d’un quart de segle. Estem, per tant, avesats a conviure totes les hores del dia i de la nit. Pel que fa a l’espai, els nostres àmbits laboral i domèstic els tenim separats només per una porta prima que rarament tanquem, tant en el sentit literal com en el figurat. La situació, a més, ens ha permès avançar en aquells projectes que, tot i ser importants, havien quedat posposats per allò de no ser prou urgents.

Malgrat tot això, aquest són dies estranys, perquè el confinament ha redibuixat el paisatge, també el mental. Una mena de silenci s’ha emparat de tot, una quietud desconeguda que té més a veure amb l’estupor que amb la tranquil·litat. Trec el cap més sovint que mai per la finestra de la nostra talaia sobre l’avinguda principal d’Alcanyís. Ara passa un cotxe, ara algú passeja un gos. Les orenetes cuablanques ja han començat a fer els nius sota els ràfecs. I lluny, enllà dels camps verdejants del Baix Aragó, la xemeneia de la tèrmica d’Andorra ja fa dies que dorm el seu particular son etern.

La xemeneia de la tèrmica d’Andorra ja fa dies que dorm el seu particular son etern. Foto: Carles Terès

Tot transcorre més lentament tret del temps, que manté la seua velocitat. Cada volta que miro l’hora, me n’adono que he consumit molts minuts més dels que el meu rellotge interior m’indica (haurien de ser les dotze i ja són les dues!). Aquest article, per exemple, el podria haver escrit quan tocava, és a dir, fa una setmana. Fins i tot em podria haver atrevit a conrear una mica el plaer de l’escriptura creativa —tant que em queixo de no tenir temps per dedicar-m’hi...—. Tanmateix el meu cervell sembla haver-se confinat en el seu nucli reptilià, el que no té passat ni futur, només present, només supervivència.

Tot passarà, diuen. El nostre enclaustrament recuperarà la dimensió voluntària d’habitud. La família, els amics, els camins de Torredarques i el maset de Queretes són allà al defora, esperant. Tal vegada hi haurà un nou principi o potser seguirem si fa no fa com sempre. I d’aquests dies estranys en quedarà aquest articlet i poca cosa més.

Autor/Autora

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de nuestra política de cookies, pincha el enlace para más información.

ACEPTAR
Aviso de cookies