Falsos amics

Els xenoglosofòbics (que sovint ignoren que ho són) no entenen les llengües com una riquesa, sinó com una nosa. Uns aliats poc recomanables si el que volem és la pervivència de la nostra manera de denominar —i per tant concebre— el món.

Alifara de Clarió, Mont-roig 2013. Foto: Carles Terès

Permeteu-me una pregunta: Si els catalans hagueren renunciat al seu idioma o l’empraren només oralment i en àmbits domèstics, hi hauria catalanofòbia? Sospito que no, o no de la manera que ara es manifesta. Per això crec que, en comptes de catalanofòbia, seria més escaient parlar de xenoglosofòbia, és a dir, por o aversió cap a les llengües diferents de la pròpia.

Aquí a l’Aragó en tenim un bon exemple. Mentre mantinguem lo nostre català reclòs en entorns informals i familiars, tot va bé: no l’escrivim, no l’usem en esdeveniments oficials, ni en la litúrgia religiosa, ni tan sols quan cantem los números del bingo a la festa major. Tampoc l’anomenem pel seu nom acadèmic, sinó que hem interioritzat que allò que parlem és un xapurriat, una barreja impossible de sistematitzar de valencià, tortosí, català, aragonès, llemosí, castellà i tots els ingredients que vulgueu afegir-hi. Tot plegat molt entranyable, molt nostre, molt diminut. Ara bé, quan ens atrevim a escriure’l, a parlar-lo davant un micròfon, a publicar-lo en programes de festes, a fer-ne els pregons, a retolar-ne els carrers o a reclamar-lo a l’escola, aleshores deixa de tindre gràcia... ho va resumir molt bé el nostre paisà Jiménez Losantos: «El chapurriau es simpático, mientras no toque las narices».

La fòbia, per tant (i afortunadament), no és cap a les persones que viuen a Catalunya. Lo que provoca rebuig és que, malgrat totes les persecucions que ha patit al llarg dels segles, lo català i les seues variants encara mantinguen un cert prestigi i vitalitat. La revifalla al País Valencià ha fet encendre totes les alarmes. Es tracta, per tant, que els aragonesos catalanoparlants no agafem embranzida.

Al llarg d’estes darreres dècades, los segregadors de la llengua, conscients que el terme «chapurriau» era pejoratiu, van intentar inventar-li un nom que el diferenciés del català. Recordem lo «lemosín», lo «baisharagonés», l’«aragonés oriental» o el més recent «lapao»; apel·latius que van fracassar per manca de tradició i base acadèmica. Per això han recuperat lo «chapurriau», denominació sense cap aval filològic però amb una certa tradició —més curta del que pensem, però ja sabem que la memòria no arriba gaire enllà de les vivències pròpies, sovint distorsionades. Com que als xenoglosofòbics ja els va bé l’esmicolament de les llengües no castellanes, s’amplifica el discurs dels chapurreauistes des d’alguns mitjans madrilenys i aragonesos.

Darrerament, però, es veu que tanta reivindicació del «chapurriau» comença a «tocar las narices» a alguns que fins ara els aplaudien. Tot té un límit, sobretot si es tracta dels drets dels altres. En debats a les xarxes socials, en articles d’autors bel·ligerants amb les llengües «autonòmiques», ja se’ls comença a recordar que l’important és que sàpiguen la «lengua común», que lo xapurriat està bé per anar per casa, però que no cal escriure’l, fer-ne conferències i encara menys ensenyar-lo a les escoles. Per a tot això ja tenim l’espanyol. L’article d’en Pérez Reverte No hablar farfullo es de fascistas n’és un bon exemple. «Farfullo» funciona com a pseudònim de «chapurriau», que l’autor classifica com «parla local, minoritaria, rural deformación de lenguas cultas o residuo de hablas rústicas».

Els xenoglosofòbics (que sovint ignoren que ho són) no entenen les llengües com una riquesa, sinó com una nosa. Uns aliats poc recomanables si el que volem és la pervivència de la nostra manera de denominar —i per tant concebre— el món.

Autor/Autora

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de nuestra política de cookies, pincha el enlace para más información.

ACEPTAR
Aviso de cookies