Altavoz

Els meus amics catalans

No m’agrada parlar de la política catalana per diverses raons. Els meus anys barcelonins ja són molt lluny i el país d’ara té poc a veure amb el de fa un quart de segle. A més, la meua perspectiva està distorsionada per afectes i desafectes, per la qual cosa no em sento autoritzat a opinar-ne...
| 23 octubre, 2017 09.10
Els meus amics catalans
Onze de Setembre 2013. Foto: Carles Terès

No m’agrada parlar de la política catalana per diverses raons. Els meus anys barcelonins ja són molt lluny i el país d’ara té poc a veure amb el de fa un quart de segle. A més, la meua perspectiva està distorsionada per afectes i desafectes, per la qual cosa no em sento autoritzat a opinar-ne fora del meu cercle d’amistats.

En vista de l’estat de les coses, però, m’abelleix de reflexionar-hi a partir de les converses que he anat mantenint amb amics i familiars que viuen a Catalunya. Per a mi són una font més fiable que el que expliquen els mitjans de comunicació, condicionats per la seua línia editorial i, sobretot, pel que els marquen les empreses i institucions que els financen.

La majoria dels meus amics catalans es decanten a favor de poder votar, i d’aquests, una proporció important ho fan directament per la independència. Alguns —pocs— ja eren independentistes ‘de sempre’, però la resta formava part d’això tan difús que és el catalanisme, en els seus diversos graus d’intensitat. El catalanisme (com l’aragonesisme) l’entenc com un sentiment de pertinença a una col·lectivitat, amb el consegüent desig de reconeixement dels seus trets culturals i socials. Molts d’aquests ‘catalanistes’, arran de la sentència del TC que escapçava l’Estatut, han virat cap a l’independentisme. És un independentisme que jo defineixo ‘per cansament’, en considerar que Espanya (la social i la política) mai no assumirà les cultures no castellanes com a part intrínseca del seu ésser, sinó com una nosa o amenaça a la desitjada uniformitat —que no té res a veure amb la igualtat.

Un altre grup no vol la independència perquè conserva l’esperança que algun dia hi haurà a Madrid un govern que recuperi l’estima per les diverses identitats que convivim dins d’Espanya. La situació d’aquests és complexa. D’una banda, la pressió ambiental dels independentistes se’ls fa asfixiant, i això els provoca rebuig cap a aquest moviment. De l’altra només hi troben un govern central (i la majoria de partits que poden accedir-hi) que es nega en rodó a negociar res de substancial. En les tertúlies de sobretaula o de WhatsApp, el seu principal argument enfront els interlocutors sobiranistes és el daltabaix que patiria l’economia catalana amb una hipotètica independència i les conseqüències nefastes que ocasionaria l’eixida de la CE. Al final tot es redueix a una batalla entre la por i la il·lusió —entesa aquesta en la seua doble accepció d’engrescament i de miratge.

Tinc també amics catalans a qui ja els està bé de viure en una comunitat autònoma sense cap tret identitari especial, supeditada a un poder central que és qui hauria de tenir l’última paraula a l’hora de legislar. Consideren, per exemple, que la llengua catalana està subordinada a la castellana, que és la comú a tots els espanyols i és molt més útil, atès que és parlada per centenars de milions de persones.

Tot plegat forma un mosaic ben interessant, dinàmic i enriquidor. Jo me’ls escolto a tots i n’aprenc els motius i els arguments. I, com aragonès, en trec les meues conclusions.

(Alcanyís, 10 de setembre de 2017)

23 octubre, 2017

Autor/Autora

Alcanyís. Dissenyador gràfic d’ofici, columnista per expansió i escriptor per vocació. Franjolí de pàtria (pares), fília (filles) i estatge. @gatalan


Flickr
Twitter
Facebook

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

CERRAR