Altavoz

Zombi

Potser hi ha algú caminant per la fosca, o potser n'hi ha molts, que la fosca és ben gran. Els que caminen veuen de lluny el rectangle de llum de la meua pantalla. Ja no són tan lluny, de fet: han baixat del bosc i dels bancals segats, han creuat el barranc i són ací mateix, sota la barana, fascinats per la claror esblaimada que m'il·lumina el rostre
| 16 julio, 2019 17.07
Zombi
Foto: CC.

He començat desenes d’escrits. Cabòries i dèries convertides en paraules que no acaben de lligar un article amb cara i ulls. Hi ha una lluna que em mira, una lluna molt prima que diu que creix, però que minva. Perquè no es conegui la mentida, s’amaga abans de les hores menudes rere el tossal Roig, que ara és negre com l’estalzí.

M’assec per enèsima volta i tanco el document que havia de ser el definitiu, fastiguejat. Abans que fosquegés, les falcilles passaven rabents a frec del meu cap, amb els seus xiscles urgents. La vila s’estava tranquil·la en el capvespre suau. Ara s’ha fet de nit i se sent només alguna granota que rauca d’esma, com si la calor li hagués fos l’ànsia de fecundar noves vides amfíbies. Potser hi ha grills, però tampoc no xerriquen.

Potser hi ha algú caminant per la fosca, o potser n’hi ha molts, que la fosca és ben gran. Els que caminen veuen de lluny el rectangle de llum de la meua pantalla. Ja no són tan lluny, de fet: han baixat del bosc i dels bancals segats, han creuat el barranc i són ací mateix, sota la barana, fascinats per la claror esblaimada que m’il·lumina el rostre. No puc endevinar el motiu que els ha dut fins ací; només sé que hi són, expectants, com els dragons vora els fanals aguaitant els insectes. Hauria d’apagar el llum i fer-me jo també invisible, aixecar-me i observar la petita gernació d´éssers que s’atapeeixen a l’era, sense fressa ni conflicte, ocupant cadascú el seu lloc.

Qui són? Els morts que m’enyoren? Els escrits inacabats? Les idees que em defugen? M’agafa por, una por somorta; un formigueig als budells que em resulta familiar. De fet no és por, és l’esperança que les paraules brollaran, exactes i ordenades, de la mà dels espectres que s’estan sota el balcó.

En aquest punt, però, me n’adono que tot plegat és un miratge, que no hi ha res a fer. Un cansament molt gran em cau al damunt com una manta encesa. Els que esperen al defora comencen a passar, decebuts sens dubte per l’aridesa dels meus pensaments. Els uns tiren cap als costers de ponent; els altres s’escampen pels carrers de la vila, i uns quants encara s’envolen com un estol de rats penats.

En el moment de marxar els he reconegut: són immigrants ofegats al mediterrani, jutges que prevariquen, oligarques financers i polítics que escampen l’odi. Són les paraules que, en llegir les notícies, m’exploten al cap. Són els articles que sóc incapaç de bastir.

Tots es fonen en un no-res de silenci, com si mai no haguessin existit. M’abalteixo amb el portàtil a la falda. En deixondir-me, ja no li queda bateria. A mi tampoc.

16 julio, 2019

Autor/Autora

Alcanyís. Dissenyador gràfic d’ofici, columnista per expansió i escriptor per vocació. Franjolí de pàtria (pares), fília (filles) i estatge. @gatalan


Twitter
Facebook

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

CERRAR