.És llei de vida que, com més gran et fas, a més funerals el toca assistir. Es mor la generació dels pares, la dels germans grans, i també, ai las, la pròpia. La vida és un arbre que es desfulla en arribar el fred. Ara cauen les fulles més antigues o febles, després unes altres, i finalment es desprèn la darrera, que ets tu.
Quan va faltar ma iaia, la primavera de l’any 1992, jo encara vivia a Barcelona. La vam enterrar a Queretes, on havia nascut, viscut la major part de la seua vida i, finalment, mort. Recordo que, en la ingenuïtat de la joventut (i pel fet de viure a Catalunya, on l’ús del català en tots els àmbits era normal aleshores), em va resultar gairebé ofensiu que el funeral es fes, no en l’idioma nostre —que era el de tots els veïns del poble—, sinó en castellà. Un acte tan íntim no podia ser celebrat en les paraules amb què ens havíem comunicat sempre amb la iaia.
Al cap d’onze mesos ja havia tornat a Aragó. Han passat més de tres dècades i, quin remei, m’he avesat a la diglòssia dels nostres pobles. Ja no em deixa atònit com al principi, però tanmateix em dol. I més ara que, com he dit, em toca anar a més enterraments dels que voldria. Invariablement, el mossèn diu tota la missa en una llengua que no és la del difunt ni la de la seua família. Fa anys i panys que he desistit de fer-ne cap comentari als meus íntims, perquè n’estan fins al capdamunt, del tema («Total, “sempre” s’ha fet així». «Total, tots ens entenem»...). L’Església aragonesa va passar del llatí al castellà sense considerar la llengua dels feligresos. I aquí pau i allà glòria.
Em toca respectar la voluntat de les persones que no conceben altra manera d’oficiar els actes religiosos que en la llegua del poder, encara que no sigui la pròpia. Jo mateix, quan vaig casar-me a Queretes, vaig haver de dur un mossèn d’Horta per poder salvaguardar els nostres drets. En una conversa amb el capellà, que havia estat missioner, em comentà que a Àfrica l’Església catòlica s’adapta als idiomes de les comunitats on predica, al contrari del que passa aquí. Com a amant de l’etimologia, estava convençut que Katholikos significava ‘universal’. M’equivocava: a l’Aragó vol dir ‘uniforme’.
