Altavoz

Politica-ficció

| 4 octubre, 2019 07.10

Portem uns anys que la política està capgirada. Arreu del món avancen amb més o menys ímpetu opcions que jo, des de la meua ignorant candidesa, creia superades. A mi em van educar en la fe en lo progrés, no només tecnològic i material, sinó sobretot moral, que és lo més important. La meua generació i les immediatament posteriors hem crescut amb pel·lícules que blasmaven lo nazisme i enaltien les forces vencedores de la II Guerra Mundial. Ens explicaven que, gràcies a la victòria dels aliats, s’acabaven los genocidis, los camps d’extermini i tota la maldat que representaven Hitler i Mussolini. A en Franco, col·lega dels anteriors, lo van deixar seguir amb les seues malvestats perquè els era útil com a flagell de “revolucionaris”. Ja se sap què va dir Franklin Delano Roosvelt sobre el dictador nicaragüenc Somoza: “potser és un fill de puta, però és lo nostre fill de puta”.

Es va fer llarg, però finalment lo Generalísimo va morir —de vell i al llit— i, poc després, va vindre una democràcia aparentment reconciliadora, que va obrir el puny per deixar respirar els esquerranosos i també —no ho oblidem— els pobles no castellans d’Espanya.

Ara som en un punt no gaire reconfortant. I no ho entenc, perquè tots los líders dels partits hegemònics de l’Estat han nascut en democràcia, s’han format i han corregut món. Sospito també que han vist les sèries polítiques d’èxit (The West Wing, Borgen, House of Cards, Les hommes de l’ombre…). Bones sèries, tot i que sovint los arguments giren al voltant de crisis molt concretes: una presa d’hostatges, una amenaça terrorista, una confabulació de corruptes… Al final tot sol acabar bé i guanya la democràcia, la llibertat i l’honestedat. Los protagonistes assolixen los seus objectius. Tots ens aixequem del sofà i aplaudim. Però no puc evitar preguntar-me, a la manera que ho faria mon pare: “però esta gent… quan governa?” Governar és (o hauria de ser) prendre mesures destinades al benestar dels governats. Estes qüestions, los guionistes les deuen considerar massa prosaiques, perquè si apareixen ho fan només com una música de fons, a penes audible. Los nostres líders, doncs, deuen pensar que són dins una ficció creada per entretindre, i per això esmercen les seues energies en vèncer batalles contra els seus contrincants. Part de culpa la deuen tindre els seus estrategues, educats en universitats estrangeres on han aprés a crear discursos brillants, però no pas a administrar el bé comú —cada volta menys comú i més en unes poques mans privades. Potser sí, que vivim dins una sèrie. O, com vaig llegir en alguna banda referint-se als nous líders, a la “planta caballero” del Corte Inglés.

4 octubre, 2019

Autor/Autora

Alcanyís. Dissenyador gràfic d’ofici, columnista per expansió i escriptor per vocació. Franjolí de pàtria (pares), fília (filles) i estatge. @gatalan


Twitter
Facebook

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

CERRAR