.«¿Vives en Torre de Arcas? Son los amos de medio Alcañiz... y de este local!». Això em van dir, entre rialles, en una de les primeres visites a la recerca de clients que vaig fer per Alcanyís. Qualsevol que ho sentís, pensaria que Torredarques era una mena de Pedralbes o La Moraleja. En canvi, jo que hi vivia -que hi visc encara-, sabia que no era més que un grapat de cases sense rastre d’opulència, present o passada. Per exemple, l’aigua corrent no va arribar a les cases fins l’any 1977.
L’obra es va poder fer gràcies a que tothom treballà a «jornal de vila», és a dir, sense rebre cap estipendi. Se’n poden veure algunes fotos penjades al bar, un bar, per cert, que és autogestionat per la gent del poble, ja que mai ha donat prou per mantindre una família.
No tinc clar si en els primers anys que vaig viure a Torredarques, a partir del 1993, algú regentava el bar. El record que en guardo és de quan, els dijous al vespre, ens obrien el local a la mitja dotzena de jóvens i ens assèiem al voltant de l’estufeta de llenya.
Hi havia un fluorescent en un costat que trencava la foscor amb la seua llum mortuòria. A pesar d’això, era reconfortant trobar-nos després de la feina i fer-la petar, ni que fos un dia a la setmana. Com a nouvingut, aquelles converses em van permetre conèixer algunes peculiaritats de la societat que m’havia acollit. Entre altres coses, vaig esbrinar que si no era viable un bar al poble no era només per l’escassa població. Altres viles tan menudes com la nostra tenien un cafè obert tot l’any. La diferència la marcava la font d’ingressos dels habitants.
Allà on hi havia hagut mines, les famílies que hi treballaven rebien un salari regular. En canvi, a Torredarques es depenia exclusivament d’una agricultura de muntanya, de la petita ramaderia i de jornals ocasionals. Això feia que els hàbits de vida fossin més austers, ja que calia guardar per quan venien anyades roïnes.
En conseqüència, anar a fer un beure cada dia fora de casa era considerat un dispendi innecessari. Treballar fort i gastar poc es tradueix en estalvi que, a la llarga permetia invertir en allò més segur (i necessari): un pis a Alcanyís, Vinaròs, Saragossa o Barcelona. La renda que proporcionaven aquestes propietats servia per complementar les magres pensions agràries, enviar els fills a estudiar i, quan arribava el moment, tindre un lloc on viure prop de l’hospital i dels serveis que no hi havia al poble.
És per aquestes vivències que em grinyolen les declaracions que titllen de paràsits aquests petits propietaris. Em pregunto què haurien d’haver fet per a no merèixer aquest qualificatiu. Comprar bitcoins? Invertir en borsa? O s’haurien d’haver rebentat els diners tan bon punt els guanyaven?
Soc conscient que el problema de l’habitatge és molt greu, que no hi ha dret que les persones amb un sou normal hagin d’abandonar les ciutats per l’especulació immobiliària. Però no és just equiparar les famílies que han pogut comprar algun pis a base d’esforç i renúncies, amb els fons voltor i els grans tenidors.
Penso que abans de fer algunes declaracions caldria saber de què parlem, si no, ens desposseïm nosaltres mateixos de la raó que puguem tenir.
