Altavoz  AraInfo

Odi

Sempre intento evitar la paraula que titula aquest article. Em sembla massa forta, irreversible, dolorosa. En el seu lloc hi poso animadversió, rancúnia, aversió… segurament són igualment dures, però no les trobo tan esmolades. L’odi és un sentiment que no té marxa enrere, que amarga la vida de qui l’experimenta i contamina tot el seu...
| 10 junio, 2019 19.06
Odi
Foto: Wikipedia

Sempre intento evitar la paraula que titula aquest article. Em sembla massa forta, irreversible, dolorosa. En el seu lloc hi poso animadversió, rancúnia, aversió… segurament són igualment dures, però no les trobo tan esmolades.

L’odi és un sentiment que no té marxa enrere, que amarga la vida de qui l’experimenta i contamina tot el seu entorn, inclosa la persona o el col·lectiu odiats, condemnats al seu torn a odiar llur odiador. Massa sovint es transmet per via hereditària, de manera que les noves generacions persisteixen en un odi del que ja no en recorden ni el principi ni el sentit —o ho fan de manera confusa i tergiversada.

Per mi, odi és absència d’empatia, incapacitat de posar-se ni que sigui una mica en la pell de l’odiat. L’odi converteix cada acte de l’odiat en un motiu més per seguir odiant-lo. L’odi té també un punt d’addictiu, perquè permet l’odiador treure’s del damunt la responsabilitat sobre les coses roïnes que li passen a la vida: és un descans saber que la culpa de la teua dissort és d’uns altres, que són dolents de naixement o, si més no, prou idiotes per deixar-se manipular per uns líders malvats. Per això és tan fàcil escampar aquest sentiment entre les masses desfavorides o les que veuen perillar el seu miratge de benestar. El pertanyents al col·lectiu odiat deixen de ser congèneres; esdevenen criatures amb aparença humana però sense els sentiments ni els atributs de l’espècie. Una mena de zombis que cal rebentar, escapçar o triturar. Morta la cuca, mort el verí.

Hi ha també l’odi petit, amarg, embrutidor, que s’instal·la entre dues persones. És d’abast concentrat, però dur com el diamant i dens com un forat negre. L’inici d’aquest odi pot ser un greuge, un malentès, una discrepància o un fet més o menys fortuït amb què un individu en perjudica un altre. Aquests “odis de butxaca” són més evidents —que no vol dir més freqüents— en les societats rurals, que és on es conserven millor les tradicions, on hi ha més solidaritat entre convilatans i on conviuen amb una certa harmonia les diverses maneres de pensar. Tanmateix, aquesta interacció també comporta que cada individu estigui marcat pels seus actes i els dels seus avantpassats, i que aquesta marca l’heretin els seus descendents. Els greuges, les rancúnies, els odis en definitiva, passen també de generació en generació, fins que algun fet, o la voluntat d’algú amb una mica de senderi, en trenca la cadena.

Ignoro si l’odi és una característica exclusivament humana, jo no la sé veure en cap altre ésser viu. Em fa l’efecte que és una exacerbació de l’instint de supervivència, igual que la cobdícia o el sadisme, fruit —ves quina paradoxa— de la part racional dels nostres cervells. El que no entenc de cap manera, és que després de cada guerra, massacre o genocidi produït per l’odi, les persones hi tornem una vegada i una altra. Definitivament, el progrés dels valors ètics no va a la velocitat que el dels avenços tecnològics.

M’he quedat ben descansat escrivint la paraula ‘odi’ i derivats més de vint vegades en aquest article. De fet, n’he quedat enfitat. Res que no puga resoldre una infusió d’herba amarga (Teucrium chamaedrys).

10 junio, 2019

Autor/Autora

Alcanyís. Dissenyador gràfic d’ofici, columnista per expansió i escriptor per vocació. Franjolí de pàtria (pares), fília (filles) i estatge. @gatalan


Twitter
Facebook

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

CERRAR