La por

Quan va morir el dictador —al llit i amb tot ben lligat— nosaltres entràvem a l’adolescència. Espanya, malgrat l’enrenou de sabres de la transició, va començar a progressar lentament cap a les llibertats.

Foto: Kristina Flour on Unsplash.

Els de la meua generació vam vindre al món a les acaballes del franquisme. Per tant, de la dictadura en vam tastar poc més de la darrera dècada. Els nostres pares, en canvi, havien nascut en plena guerra o a la postguerra més crua.

La nostra infantesa va transcórrer en una normalitat esquitxada de petites transgressions secretes, de les quals no n’érem conscients. Bromes en veu baixa sobre «el règim», reunions clandestines del pare al sindicat, l’activisme a recer de la parròquia (què se n’ha fet, d’aquells capellans progressistes?)...

La mare m’advertia que, davant d’estranys, certes coses no les podia explicar, "que mai se sap", i m’ho il·lustrava amb els infortunis que havien patit aquells que s’havien "significat" massa, començant pel meu avi patern. Aquella por dels més grans, per a nosaltres, formava part de la nostra quotidianitat, sense traumes ni dolor. Érem infants i no coneixíem res més.

Quan va morir el dictador —al llit i amb tot ben lligat— nosaltres entràvem a l’adolescència. Espanya, malgrat l’enrenou de sabres de la transició, va començar a progressar lentament cap a les llibertats. La por amb què havíem conviscut fins aleshores es va anar desfent com el colacao a la llet.

A principis de 1993 vaig tornar a Aragó. Al cap d’un parell d’anys em van oferir d’incorporar-me al col·lectiu ‘Viles i gents’, un grapat d’enamorats del territori que escrivia una columna en el nostre idioma al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Vaig acceptar. La mare em va insinuar que potser la gent m’assenyalaria per escriure en català.

Fer-ho a Barcelona estava bé, però a Aragó... "Però si és la nostra llengua!" li deia. "Sí, sí, però ja saps què passa als pobles... Si mai hi vinguera una altra guerra, Déu mo’n guard, t’anirien a buscar". M’ho va dir amb la boca petita, perquè en aquella època res no feia preveure que haguessin de tornar els anys negres. Suposo que després de tota una vida de viure sota una dictadura, era normal que algun grumollet del "colacao de la por" es resistís a diluir-se-li.

Han passat més de dues dècades i ara sóc jo qui comença a témer que les coses no es capgirin. Hi ha persones que ja vigilen allò que diuen o fan, no fos cas que els hi caigués una denúncia. Fa poc vaig topar amb un fil de Twitter d’un tal Pablo C. Fluiters, periodista i músic.

Explicava, entre altres coses, que el 2015 el seu grup va plantejar-se si enregistrar o no una cançó per por d’acabar a la presó. Tancava el fil escrivint que tot plegat és una política d’intimidació i d’inseguretat jurídica on, per tuitejar un acudit, pots acabar als tribunals; per cantar una cançó, a la presó, i per protestar a un policia, et pot caure una condemna per terrorisme.

Digueu-me ingenu, però al capdavall, l’únic que ens queda per intentar capgirar la situació és el nostre vot, i exigir als nostres representants que no renunciïn a les llibertats conquerides. No voldria que, després de tants anys, les temors de ma mare es fessin realitat.

Autor/Autora

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de nuestra política de cookies, pincha el enlace para más información.

ACEPTAR
Aviso de cookies