‘Enveja del tractor’

"Lo pagès il·lustrat" era el model masculí que ho petava entre algunes de les meues amigues de joventut (parlo de la segona meitat dels 80). Si havies crescut en un poble i estudiaves gràcies als bancals d’oliveres o el ramat d’ovelles de la família, tenies tots els números per ser el més desitjat.

"Lo pagès il·lustrat" era el model masculí que ho petava entre algunes de les meues amigues de joventut (parlo de la segona meitat dels 80). Si havies crescut en un poble i estudiaves gràcies als bancals d’oliveres o el ramat d’ovelles de la família, tenies tots els números per ser el més desitjat. No els faltava raó, a les xicotes. Hi havia alguna cosa d’heroica, en aquell jovent que passava la setmana a ciutat estudiant i, quan tornava a casa, havia de llaurar, collir les ametlles o treure el fem de la granja; sempre amb els ulls al cel o als preus de la llotja de Bellpuig i pregant que els déus els fossin propicis. L’èpica venia acrescuda pel fet de treballar a l’aire lliure, amb els peus al terròs i produint coses imprescindibles per a la supervivència. Em ve a la memòria la imatge del meu amic Toni al volant del tractor, tapat fins el nas i amb els seus pares al remolc, camí de les olives a punta de dia. A la novel·la de la Marta Rojals "Primavera, estiu, etcètera" hi ha una frase que defineix perfectament aquest concepte: "I mira per on, tots aquests milers d’olivers també m’han vist néixer, m’han posat el plat calent a taula i encara m’han pagat la carrera".

Tot això, ho explico per mostrar la visió fins a cert punt mitològica que des de ciutat es tenia de la vida als pobles. Parlo en passat perquè darrerament sembla que es vol desprestigiar la gent que viu fora de les àrees urbanes. Potser és per culpa del "procés" a Catalunya —que tot ho contamina— on, segons diuen els que n’entenen, els habitants de les grans conurbacions es decanten pels partits espanyolistes, mentre els de comarques prefereixen les opcions sobiranistes. Jo, conspiranoic de mena, tinc la teoria que tot plegat és producte d’una enveja inconfessada, d’un trauma infantil: ja és hora que els urbanites reconeguin que els estius al poble de quan eren infants són el seu paradís perdut. I el record més amarg, el retorn a la grisor de l’asfalt.

Seguint amb la meua teoria —clarament eixelebrada—, l’invent aquest de ‘Tabàrnia", a banda d’una collonada, no seria res més que una excusa per fer pujar l’autoestima dels pobladors metropolitans, que tenen la pell ben fina i les arrels molt superficials. Suposo que els "think-tanks" unionistes (ben publicitats i greixats econòmicament) van haver de cavil·lar força per contrarestar la imatge poderosa de famílies galtavermelles donant-se les mans i corrues de "bravehearts" cavalcant els seus tractors. Gràcies a la tasca d’aquestes fundacions, els cosmopolites de pa sucat amb oli (molts d’ells monolingües) poden denominar "tractorians" els habitants de la ruralia mentre xarrupen un castís Ribera del Duero. Això sí, els caps de setmana "en el campo" que no els hi treguin. Ni les viandes a la nevera. Si visqués el mestre Freud segurament ho catalogaria com a "complex d’enveja de tractor".

Per acabar, no puc evitar de preguntar-me on queden els "tractorians" aragonesos que, per a més inri, tenen la llengua catalana o aragonesa com a pròpia. A veure que en diuen el "think-tanks".

Autor/Autora

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de nuestra política de cookies, pincha el enlace para más información.

ACEPTAR
Aviso de cookies