De poble

De poble
La clau inútil del mas de Mauro, Culla. Foto: Carles Terès

Em fa l’efecte que l’expressió “de poble” ja no té el sentit pejoratiu d’abans, quan els estereotips els marcaven les astracanades de Fernando Esteso o Marianico el Corto. De tota manera, em temo que seguix havent-hi un sentiment de superioritat o, en lo millor dels casos, de paternalisme —que si fa no fa és lo mateix. És un tema de conversa recurrent entre la gent que vivim lluny de les grans ciutats. En un recent intercanvi d’idees via twitter (encetat per Félix A. Rivas @felixarrivas), vam intentar trobar una paraula que designés la discriminació del món rural respecte a l’urbà. La idea base era l’urbanocentrisme que, per una qüestió demogràfica i de poder, predomina a la nostra societat. Està tan assumit que la ciutat és el centre del món, que el vocable ‘ciutadà’ és sinònim de persona, i ‘civilització’ antònim de barbàrie. Van eixir paraules i conceptes força interesants, des de ‘ruralofòbia’ a ‘urbanocràcia’. Jo vaig proposar ‘urbalisme’ (feudalisme del urbans), ja que, conscientment o no, alguns habitants de les ciutats conceben la ruralia com un feu a la seua disposició, habitat per vassalls destinats a atendre les seues necessitats d’esbarjo i avituallament. I també com un indret on viure la il·lusió del retorn a unes arrels mítiques, una mena de parc temàtic per connectar amb la “mare terra”. Per açò s’emprenyen quan se’ls fa pagar per buscar bolets, o si els filats per evitar la dispersió del bestiar obstaculitzen el pas dels seus infrautilitzats 4x4. Protesten també quan los pollastres canten a punta de dia, si el campanar toca les hores o si els arriba la ferum de les granges... “Açò és una estafa!! Torneu-me els calés!!”

És un fet que tota la informació que ens arriba pels grans canals de comunicació bascula sempre al voltant de l’imaginari urbà. El territori rural apareix només quan hi ha esdeveniments escabrosos o, a l’altre extrem, en reportatges on lo camp és una Arcàdia feliç on neorurals i ancians de mirada sàvia viuen una vida plena i joiosa. Ni una cosa ni l’altra. Al final els que han decidit quedar-se, tornar o anar a viure a un poble no són res més que persones humanes (valgui la redundància), que tenen —tenim— les mateixes necessitats, ambicions i febleses que els de ciutat. D’avantatges i d’inconvenients en podria omplir diversos articles, i fins i tot alguna novel·leta; sempre, açò sí, des de la meua modesta experiència i de l’observació de les persones que m’envolten: rurals, urbanites i semidesnatats. Jo mateix he passat per diversos estats des que l’abril del 93 vaig omplir la Vanette i me’n vaig entornar a l’Aragó d’on n’havien fugit mons pares. Ara la faena és meua per a què les filles s’hi vulguen quedar o, si més no, tornar-hi algun dia —si és possible, abans no es jubilen. Però potser, tal com va escriure Desideri Lombarte, cal anar-se’n per apreciar allò que hem deixat:

Terra, país, muntanya, quan t’estimo!

Quants versos t’haig de fer per agradar-te?

Que lluny me n’haig d’anar per estimar-te!

(Fragment de Lluny de tu, Desideri Lombarte Arrufat,1987)

Autor/Autora

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

CERRAR