El mequinenzano Jesús Moncada hizo lo que normalmente hace cualquier escritor o cualquier persona que decida organizar sus pensamientos en palabras: escribir en su lengua materna, en este caso el catalán. En Mequinenza la gente comete la osadía de hablar como lo hacen sus progenitores, no como en Pertusa, donde los niños hablan maorí con esa soltura y gracejo de los infantes neozelandeses.
Camino de sirga es uno joya de la literatura, una novela que convierte ese lugar en mito literario y que describe la perdida de un paraíso que solo la literatura puede, parcialmente, evitar. Moncada teje todas las dimensiones imaginables desde una suerte de realismo mágico (definición que le parecía una tontería cuando se aplicaba a su trabajo), pero en este caso como fascinante forma de narración construida desde la fermentación del pasado cuando pasa por el alambique de la ficción.
Mientras en Cataluña El cafè de la granota, otra de sus obras, se encuentra entre las lecturas obligatorias del bachillerato, en Aragón todavía falta una generación para reconocer que, a pesar de las etiquetas que se quieran imponer para clasificar la literatura escrita en catalán, los límites geográficos separan los códigos postales, pero no las lenguas. Y es curioso que Sender, el mejor escritor aragonés del pasado siglo, sea también de la ribera del Cinca, ese lugar donde el agua del río discurre lenta hasta llegar al Ebro. O que el chalamerino se definiese como ilergete, íbero rezagado: no dicho con romanticismo, aunque los íberos por la lejanía y el misterio podrían ser un mito poético, sino con un modesto deseo de exactitud.
El ilustrador y fotógrafo Roberto Morote ha trasladado con encomiable capacidad de síntesis Camino de sirga a novela gráfica, con toda la complejidad y riesgo que la empresa comporta. Este cómic, arte tan parecido al cine, se centra en la crudeza de la narración de un lugar que mezcla la beatería y el clericalismo, la realidad y el esperpento o la memoria y la historia a lo largo de todo el siglo XX, pero con la obligatoria necesidad de sacrificar hechos y construir diálogos para poder sublimar la novela.
Esa desaparición del universo rural, en este caso también física, es la desaparición total del mundo conocido, pues ni las casas, ni el río, ni los llaüts pervivirán más allá de las fotografías, siendo, a la sazón, mismo sitio y distinto lugar. Tal vez por eso la novela gráfica de Morote se adentra en el territorio de la elegía, con esa mezcla de nostalgia, dolor e ironía que modela el pasado y que activa la memoria exclusivamente a través de las imágenes, aunque algunas, para poder germinar, también necesiten de las palabras. La adaptación gráfica de Morote ha sido, además, publicada en las tres lenguas que se hablan en Aragón, algo que, de tan normal, termina siendo infrecuente.
[cat] Camí de sirga: una joia de la literatura aragonesa
En una zona on existeix una acomplexada catalonofobia, ser aragonès i escriure en català és un delicte execrable, una anomalia que invalida qualsevol obra. I no estic parlant d'aquest franquisme de rici incapaç de distingir un cop d'estat d'una grapadora, sinó de l'estrany sentir popular en el qual la diversitat ha de ser neutralitzada i aniquilada, com si suposés una amenaça.
El mequinensà Jesús Moncada va fer el que normalment fa qualsevol escriptor o qualsevol persona que decideixi organitzar els seus pensaments en paraules: escriure en la seva llengua materna, en aquest cas el català. En Mequinensa la gent comet la gosadia de parlar com ho fan els seus progenitors, no com a Pertusa, on els nens parlen maori amb aquesta soltesa i gràcia dels infants neozelandesos.
Camí de sirga és un joia de la literatura, una novel·la que converteix aquest lloc en mite literari i que descriu la pèrdua d'un paradís que només la literatura pot, parcialment, evitar. Moncada teixeix totes les dimensions imaginables des d'una sort de realisme màgic (definició que li semblava una ximpleria quan s'aplicava al seu treball), però en aquest cas com a fascinant forma de narració construïda des de la fermentació del passat quan passa per l'alambí de la ficció.
Mentre a Catalunya El cafè de la granota, una altra de les seves obres, es troba entre les lectures obligatòries del batxillerat, a l'Aragó encara falta una generació per a reconèixer que, malgrat les etiquetes que es vulguin imposar per a classificar la literatura escrita en català, els límits geogràfics separen els codis postals, però no les llengües. I és curiós que Sender, el millor escriptor aragonès del passat segle, sigui també de la ribera del Cinca, aquest lloc on l'aigua del riu discorre lenta fins a arribar a l'Ebre. O que el xalamerí es definís com ilergete, iber ressagat: no dit amb romanticisme, encara que els ibers per la llunyania i el misteri podrien ser un mite poètic, sinó amb un modest desig d'exactitud.
L'il·lustrador i fotògraf Roberto Morote ha traslladat amb encomiable capacitat de síntesi Camí de sirga a novel·la gràfica, amb tota la complexitat i risc que l'empresa comporta. Aquest còmic, art tan semblant al cinema, se centra en la cruesa de la narració d'un lloc que barreja la beateria i el clericalisme, la realitat i l'esperpent o la memòria i la història al llarg de tot el segle XX, però amb l'obligatòria necessitat de sacrificar fets i construir diàlegs per a poder sublimar la novel·la.
Aquesta desaparició de l'univers rural, en aquest cas també física, és la desaparició total del món conegut, perquè ni les cases, ni el riu, ni els llaüts perviuran més enllà de les fotografies, sent, en aquell temps, mateix lloc i diferent lloc. Tal vegada per això la novel·la gràfica de Morote s'endinsa en el territori de la triava, amb aquesta mescla de nostàlgia, dolor i ironia que modela el passat i que activa la memòria exclusivament a través de les imatges, encara que algunes, per a poder germinar, també necessitin de les paraules. L'adaptació gràfica de Morote ha estat, a més, publicada en les tres llengües que es parlen a l'Aragó, alguna cosa que, de tan normal, acaba sent infreqüent.
