Quasi alhora que jo venia a aquest món, la Vella Mequinensa era inundada sota les aigües del pantà. Tota la seua població va haver de deixar arrere la seua història, els seus records, bona part de la seua vida a canvi de sacrifici i solidaridat amb altres pobles perquè uns altres tingueren energia, indústries, aigua,… vida.
El temps passa, el poble, més de 40 anys després, segueix sent solidari i no obstant açò, ningú, o pocs, obsequien de la mateixa manera, davant les necessitats que puguen sorgir. Les crisis afecten a Mequinensa més que a qualsevol altra població. Els miners de Mequinensa, com els de les Conques de Teruel, es van tancar en l'Ajuntament de Arinyo al setembre del 2010. Els miners de Mequinensa, com en la resta de l'estat, van secundar la vaga que va durar dos mesos en 2012. Avui, els únics miners aragonesos sense produir, sense baixar a les seues mines, són els de Mequinensa. La resta de miners aragonesos, o de l'Estat, mostres la seua Solidaridat cap a ells com Mequinensa porta fent des de temps ha? NO. I ho dic amb majúscules. Veure el dissabte dia 30 de novembre una plaça de l'Ajuntament mitjà buida em va donar molta llàstima. Va haver-hi alcaldes, regidors, dones, homes, xiquetes, xiquets,… pocs miners, i encara pitjor. Pocs exminers.
Per sort o per desgràcia, he sigut dotze anys membre de Comitè d'empresa minera. Els primers quatre representant a UGT i els vuit restants a CCOO. No vaig a dir amb qual em vaig sentir més identificat o menys, com és millor o pitjor, no és est el fòrum o el moment per a debatre o reflexionar sobre açò. Però el que sí vaig veure, en aqueixos 12 anys, una obsessió majoritària per aconseguir més diners en detriment de drets de la classe treballadora. Més diners a canvi de més torns de treball, més diners a canvi de caps de setmana, més diners a canvi d'hores extres,… més diners i menys drets.
Avui no es veu els diners perquè aquells que tant van barallar per ell, ja no baixen a la mina, estan prejubilats, i no es va deixar lligat el que ocorreria amb els miners que avui seguim treballant. Els diners es va gastar i els drets s'han perdut. Aqueixos “sindicalistes”, encara que aqueixa forma d'actuar no és sindicalisme, no estaven en la plaça de l'Ajuntament d'Andorra. No van ser solidaris amb els companys que romanen extraient carbó, no van ser solidaris amb el territori on viuen o, en alguns casos, han viscut, i no són solidaris, ara, amb les empreses mineres en greu situació com la qual estan vivint els companys de Carboníferas del Ebro.
Encara podem reaccionar tots perquè mentre ha vida hi ha esperança. Molts records del vell Mequinensa van quedar ofegats. No permetem que els seus miners, solidaris com a pocs, es queden sols en la lluita, ofegats en la solitud de les seues reivindicacions.
Marco Negredo | Para AraInfo
...
[cas]
Casi a la vez que yo venía a este mundo, la “Vella Mequinensa” era inundada bajo las aguas del pantano. Toda su población debió dejar atrás su historia, sus recuerdos, buena parte de su vida a cambio de sacrificio y solidaridad con otros pueblos para que otros tuvieran energía, industrias, agua,… vida.
El tiempo pasa, el pueblo, más de 40 años después, sigue siendo solidario y sin embargo, nadie, o pocos, obsequian de la misma manera, ante las necesidades que puedan surgir. Las crisis afectan a Mequinenza más que a cualquier otra población. Los mineros de Mequinenza, como los de las Cuencas turolenses, se encerraron en el Ayuntamiento de Ariño en septiembre del 2010. Los mineros de Mequinenza, como en el resto del estado, secundaron la huelga que duró dos meses en 2012. Hoy, los únicos mineros aragoneses sin producir, sin bajar a sus minas, son los de Mequinenza. ¿El resto de mineros aragoneses, o del Estado, muestras su solidaridad hacia ellos como mequinenza lleva haciendo desde tiempos ha? No. Y lo digo con mayúsculas. Ver el sábado día 30 de noviembre una plaza del Ayuntamiento medio vacía me dio mucha lástima. Hubo alcaldes, concejales, mujeres, hombres, niñas, niños,… pocos mineros, y aún peor. Pocos ex mineros.
Por suerte o por desgracia, he sido doce años miembro de Comité de Empresa minera. Los primeros cuatro representando a UGT y los ocho restantes a CCOO. No voy a decir con cual me sentí más identificado o menos, cual es mejor o peor, no es este el foro o el momento para debatir o reflexionar sobre ello. Pero lo que sí vi, en esos 12 años, una obsesión mayoritaria por conseguir más dinero en detrimento de derechos de la clase trabajadora. Más dinero a cambio de más turnos de trabajo, más dinero a cambio de fines de semana, más dinero a cambio de horas extras,… más dinero y menos derechos.
Hoy no se ve el dinero porque aquellos que tanto pelearon por él, ya no bajan a la mina, están prejubilados, y no se dejó atado lo que ocurriría con los mineros que hoy seguimos trabajando. El dinero se gastó y los derechos se han perdido. Esos “sindicalistas”, aunque esa forma de actuar no es sindicalismo, no estaban en la plaza del Ayuntamiento de Andorra. No fueron solidarios con los compañeros que permanecen extrayendo carbón, no fueron solidarios con el territorio donde viven o, en algunos casos, han vivido, y no son solidarios, ahora, con las empresas mineras en grave situación como la que están viviendo los compañeros de Carboníferas del Ebro.
Aún podemos reaccionar todos porque mientras haya vida hay esperanza. Muchos recuerdos del viejo Mequinenza quedaron ofegats (ahogados). No permitamos que sus mineros, solidarios como pocos, se queden solos en la lucha, ofegats en la soledad de sus reivindicaciones.
