No fa guaires dias ve tinre una conversa mòlt interesant; ell discutiva, yo ragonava, manimenos me penso que tantòst ni se’n va donar que yo no el escometeva. Fa fastis, quina tristeça de comunicacion! Perque rès no te me le ve contestar, perque solament se trata de comunicar-se i ell no m'enteneva, ye simplle, pero, i si la nuestra perspectiva del mon, u l'empllego d'un adverbi, no ye la misma que la que tiene la persona que mos parlla?
Ell parllava de gent (en realidat, simpllament les faltava) sinse sabre quí yera yo, pus fago part d'ixa gent. Ací cal anotar la mia falta d'empatia. Suerte de la mateta que tiengo ista fòrma de expresar-me perque dan la celeridat actual dels medios de comunicacion cal estar al moment preciso i al puesto corrècto ta poder enterar-te de las còsas. Bueno, tapòc no se me fa estranyo, u no debria, quero dir, pus me’n ve arrecordar de las paraulas de Sant Agustin que divan: Melius est reprehendat nos grammatici quam non intelligant populi* perque cal reconeixer que açò de ser llingüista, filòlogo u coma hu quergas dir, ye una cosa ben compllicada ta els que hem fèto estudis. Ye una d'ixas fayenas (açò de fayena quere ser un eufemismo) a la que tota la gent hi puede fèr, dir i cambiar a la suya pel simplle fèto de tinre òrgans fonadors. Ye coma dir que el fèto d'articular sonits, nyapits, etc., ya te fa un llingüista. Hu ve deixar estar, tot i que mai de la vida m'atribiria yo a fer el disenyo d'una casa coma fa un arquitecto, u cusir espunchingàn una nafra coma fa un doctor. Manimenos, hi hèi gent que hu pasa tot pllano.
No pasa rès si l'emisor que t'està faltàn se'n fote del còdigo de comunicacion (pus hu fa dan un adverbi en benasqués, una forma verbal en cheso, articllos en sobrarbés i no cal dir-hue, fen servir morfosintaxis castellana, tot açò mentre que esnyadriga renecs!). De veras, ya no sè si se trata de la forma de ser, de genètica (la marca de la casa diva un altro) u que ya en sigo farto de que m'abatanen per totas mans i ya ni quergo convoyar a la gent. Altra fayena no tiengo que acurrupir-me a un canton coma un llocari i redir-me-ne coma una palluça mentre que fago ben el papèr ta no martiriçar-me dan isto patiment de vere com no cumpllim dan la gramàtica impllícita u subyacent de la llengua i no fem estructuras ben formadas, u si dispués te ragonan de la falta d'afectividat dels parllants natius perque no fan un poder per compenre el suyo idiolecto, ta, saguèrament acabar ragonàn de política, u acusan-te de político renegàn esnyadrics, quan tu yes ragonàn de la tercèra decllinacion del griego. Isto idiolecto suyo, coma ya tos he contau, fèto dan un trocet d'ací, un altro de la part d'allà, una mica d'ista fòrma que m'agrada, ista que me sona ben pero no sè ni d'agon viene...
Entre que estigo ací escribín d'esparrecs, me viene a la cabeça la idèa del dr. Frankenstein, que per sí misma no ye mala, donar la vida a un ser inèrte, pero al nuestro caso cal posar els pèus a tèrra i reconeixer l'arbitrariedat de la lluenga i del llenguage, ye cllaro, amès que l'apreciacion estètica de la belleça que tenim cadaguno ye diferent ta, si quers, poder empllegar-la, i ragonar dan una persona que tienga ixa lluenga coma primera lluenga cal respetar el suyo còdigo, ye simplle: fèr que la tuya forma de parllar llusca coma un pabostre. Tan simplle coma que el fèto d'encenre la llum quan entras a casa no te fa ingenièro ellèctrico ni t'invitan a congresos d'energia nucllear a donar el tuyo pareixer.
Al tocant de la lluenga, una cosa tan mundana, tan natural coma penre postre dispués de sopar, la coca no cal que faga buena cara, cal que amès mos sepia buena, que siga pura llamineria. Fèr-la atractiva, en tots el sentits.
Cal fèr respetar l’espaci de la lluenga, igual que cal respetar la fayena dels altros, tos hue fago sabre perque se coneixe que quan Victor Frankenstein va conseguir donar vida a la suya criatura, u siga, fèr posiblle el suyo suenyo, cumpllir dan la suya fayena primària, le va fèr ixupllidar la posibilidat de fèr-la agradablle de vere... Així els paisans deseguida la van trucaciar, enforcar, els suyos posiblles amigos van acabar dan ella... Ara, al nuestro caso no cal ya suque apanyar al tipo isto que hem fèto, pero ya que mos hem foteu a l'embolic cal que siga de buen sentir... Com porian fer ta conseguir-hue? Perque astò de l’espaci ye fruito del respèto i no tots hu comprenen. Pero, estoi que ta encomençar, no calrian pas els falandraixos i el color vèrt puerco, ta que, quan mos viengan a estorrobinar, armats dan la misma cançon de sempre, perque se mo’n foten, ya harem superau ixa procastinacion pasada i fèr-mos-hie ta presentar una lluenga viva, brenca artificial pus tenim buens alasets, i a la fayena ben fèta mai no l'arriban estorbos, pus si siempre s'ha dito que cal coneixer als tuyos enemics, tamé calrà coneixer-se a uno mismo ta tocar de pèus a terra i fèr frent als bacs que ben seguro ya mos estan preparàn.
*Millor que mos rinyan els gramàtics a que no mos entenga el puebllo.
